On vas amb tanta pressa?

Aquesta setmana he assistit per primera vegada a una conferència sobre Intel·ligència Artificial. Va ser una masterclass a càrrec d’un gran divulgador en la matèria, que amb mestria i simpatia va voler fer-nos veure que la nostra manera de viure, la de sempre, és una pèrdua de temps. Riem, fins i tot, dels seus acudits sobre els que veuen el got mig ple i els que el veuen mig buit; amb això de la IA, rematava, ell és dels que beuen l’aigua mentre els altres discuteixen. No va durar més de mitja hora, però va aconseguir que el temps es comprimís gràcies a la quantitat d’eines que va desplegar en diferents pestanyes del seu navegador, totes treballant alhora. En aquests trenta minuts vam veure com es poden escriure correus, llegir el diari i obtenir un resum en segons, preparar guions i fer que els llegeixi la teva pròpia veu clonada i gravar podcast sense haver obert la boca, mentrestant, en una altra pestanya, la IA entra al teu compte del supermercat i fa la compra de la setmana, prestant especial atenció a la cuina el diumenge (tu o el teu robot de cuina) per a sis persones, sense pebrot. També pots fer que et canti l’«aniversari feliç» amb la teva veu i enviar-lo a l’amiga que fa anys, només per comprovar fins on arriba la màgia. Tot plegat en un discurs perfectament greixat sobre l’eficiència i l’estalvi: menys temps, més vida, més productivitat. Més diners. I no ho fas tu, deia. Ell parlava molt ràpid i jo intentava seguir-lo, però amb cada nova demostració sentia que m’arribava una altra onada d’informació abans d’haver pogut pair l’anterior. Hi va haver un moment que ja no pensava si tot allò era útil o no; simplement intentava respirar dins del ritme que s’havia imposat a la sala. Vaig sortir amb una sensació estranya d’esgotament. Com si m’haguessin passat per una rentadora de conceptes i resultats espectaculars però sense temps d’estendre la roba. Posar al sol la seva lògica d’urgència, aquesta promesa que cada segon es pot aprofitar millor. A mesura que va anar passant el dia, vaig anar descodificant el meu mal cos. No vull córrer tant, ni córrer per tot, ni convertir qualsevol cosa en un tràmit amb mèrit. Necessitem temps per perdre, per fer, i sobretot, per entendre.