Tangentòpolis a l’espanyola

Als anys 90, la política italiana es va precipitar cap a l’abisme en descobrir-se un sistema de corrupció a tots nivells, en què empresaris pagaven comissions (suborns) a polítics i a partits tradicionals a canvi de contractes i concessions públiques. Tot va començar amb la detenció de Mario Chiesa, un destacat polític del Partit Socialista Italià, que va ser sorprès a Milà acceptant un suborn, una tangente en italià.

La corrupció va ser descoberta per un grup de fiscals, entre els quals hi havia el famós Antonio Di Pietro. La investigació va adquirir una dimensió tan gran que la van anomenar Tangentòpolis – la ciutat dels suborns – i va provocar la caiguda dels principals partits que havien dominat l’escena política italiana durant la Primera República, entre els quals hi havia la Democràcia Cristiana, el Partit Socialista, el Partit Liberal i el Partit Socialdemòcrata.

Des d’aquí ens fregàvem els ulls en veure com la justícia italiana era capaç de depurar un sistema polític que s’havia pervertit i que no actuava amb vares de mesurar diferents en funció de l’afiliació política dels acusats, sinó que era capaç de perseguir-los a tots sense fer distincions de colors polítics o d’ideologies. Molts líders polítics van ser processats i condemnats, o van haver d’exiliar-se, com va ser el cas de l’ex-primer ministre Bettino Craxi.

A l’Estat espanyol fa anys que veiem com les comissions —o, diguem-ne clarament, els suborns— s’han convertit en pràctica habitual entre els grans partits de govern. Ho vam veure amb el PP, amb el cas Gürtel; ho veiem amb el PSOE, amb els presumptes casos Ábalos, Koldo i Cerdán; i ho vam veure a Catalunya amb el famós 3% de CiU.

La diferència entre la Tangentòpolis espanyola i la italiana és que aquí la justícia actua a velocitats diferents i no arriba fins al final. Veiem casos que s’eternitzen perquè s’encallen als jutjats, mentre que d’altres adquireixen una velocitat de vertigen, com ha estat el judici al Fiscal General de l’Estat. Però la diferència més gran entre el cas italià i l’espanyol és que allà els partits de la corrupció van caure com un castell de cartes, mentre que aquí continuen com si res no hagués passat, tret de Convergència Democràtica de Catalunya, que sí que es va dissoldre. I el més greu: als partits que tenen dirigents corruptes a les seves files ni tan sols se’ls penalitza electoralment.