De la cultura de l’esforç i l’Obradovic

He recordat un jugador de fa molts anys. I he recordat el seu entrenador i n’he recordat una discussió. Aquell jugador tenia un talent descomunal. Parlo d’un esport individual. L’entrenador era un dels jugadors més fluixos del club. Tenia bon caràcter, però ens podia ensenyar ben poc. Li explicava que no jugaria perquè no havia vingut a entrenar i l’altre li responia que, si no havia vingut era, precisament, perquè no el feia jugar. «Si em fas jugar, entrenaré. Però, per no jugar, no vinc». «És ben bé al revés, això noi!» Jo tenia clar de quin cantó estava, però no recordo haver-m’hi ficat.

La ment estableix connexions imprevisibles. He recordat aquella escena de finals dels anys setanta després de llegir que Zeljko Obradovic dimitia el càrrec d’entrenador del Partizan de Belgrad després de perdre dimarts a la pista del Panathinaikos (91-69). Era la novena derrota en les 13 jornades de l’Eurolliga i la setena en les últimes vuit. Obradovic plegava pels mals resultats, però com s’intuïa en la seva carta a l’afició i de seguida van explicar els periodistes més ficats en les interioritats del club, sobretot ho deixava perquè els jugadors ja no el seguien en l’exigència que ell reclama. Ha guanyat la màxima competició europea nou vegades amb cinc equips diferents. Hi ha qui assegura que els temps d’ara ja no són els de l’Obradovic. Que la cultura de l’esforç, si no s’ha perdut, sí que s’ha transformat. I et venen al cap el Carlos Alcaraz i el Tadej Pogacar que coincideixen a dir que no es veuen gaires anys més a la cúspide, per l’exigència que els comporta volen dir, o no tant de temps com Roger Federer, Rafa Nadal, Novak Djokovic o Eddy Merckx, en tot cas

Amb els anys, aquell jugador que deia va canviar de club i va trobar un entrenador amb una paciència infinita, va créixer i va obtenir resultats excel·lents, encara que mai assolís l’excel·lència que molts li suposàvem. O ho preteníem?