Al triangle de les Bermudes també voten

Ensopego a la tele amb un anunci del programa «Cuarto Milenio» just abans d’anar a veure «Bugonia». Iker Giménez, especialista en misteris, conspiracions paracientífiques i veritats ocultes, promociona el programa amb mestria. Ha refinat fins a l’extrem un posat idoni: un fons d’ignorància genuïnament estúpida molt ben recoberta per capes i capes de coneixement sobre la matèria, tot presentat amb un aire de periodista dinàmic i seguint la regla sagrada del sector: «no afirmaré res que no pugui demostrar, però afirmo que la veritat és el que dic jo encara que no ho pugui demostrar».

Aquest Jiménez és un paio amb vocació. Als disset anys ja tenia un programa que es deia «La otra dimensión» a la ràdio de Torres de Alameda. Des de llavors, no s’ha dedicat a res més i s’ha convertit en la versió moderna de l’altre Jiménez, el del Oso, el rei de la paranormalitat. A l’anunci que veig per casualitat promet descobrir-nos la darrera desaparició al triangle de les Bermudes, que resulta que té com a víctima un espanyol, Miguel Angel Campoy, esfumat el setembre a prop de les Bahames amb el seu veler de 13 metres. Jiménez anuncia que revelarà les «espeluznantes últimas palabras» del pobre mariner. Naufragar ja és trist, però fer-ho per culpa d’un fenomen paranormal que va tenir el seu moment de glòria ja fa mig segle, encara ho és més.

Menys de dues hores després estic veient «Bugonia», la nova pel·lícula de Iorgos Lànthimos, el grec que va guanyar el Lleó d’Or a Venècia amb «Pobres criaturas». Hi presenta una altíssima executiva (Emma Stone) segrestada per un pobre infeliç (Jesse Plemons) que s’ha convertit en erudit de la paranormalitat i ha arribat a la conclusió que Stone és una extraterrestre enviada a la Terra per destruir l’espècie humana. El personatge de Plemons, un arquetip de l’Amèrica profunda trumpista, terraplanista, profundament empobrida i atrapada en l’embrutiment de l’anomenada white trash, ha construït una teoria elaboradíssima alimentada pel ressentiment: la seva mare està en coma per culpa de la gran companyia que dirigeix Stone. Plemons podria ser el fill predilecte de Cuarto Milenio i de totes les ronyes per l’estil. «Bugonia» és una comèdia negra delirant, manicòmica, impossible, però l’arquetip que representa és real. Encara que un gir final sembli autodesmentir-ho, Plemons broda el seu paper perquè no li cal inventar res. I fora del cinema potser no segresta ningú, però clica i vota.