Els mòbils i els nostres fills: prohibir és suficient?

Cada vegada que observo un grup d’adolescents caminant amb el mòbil a la mà, em faig la mateixa pregunta: qui està educant realment, les famílies o la pantalla? Ho penso com a advocada, però també com a mare. La tecnologia ha entrat a les nostres vides amb una naturalitat sorprenent, mentre la societat encara dubta sobre com regular, acompanyar i educar digitalment els menors.

El debat sobre l’ús del mòbil en menors és constant: A quina edat s’hauria de permetre el primer dispositiu? Quin ús s’ha de permetre a l’escola? Fins on arriba el control parental?

Massa sovint, però, ens quedem atrapats en el «quan» i en la «prohibició», i oblidem el «com» i el «per què». I és en aquesta mirada més profunda on el dret, l’educació i la responsabilitat familiar han de jugar un paper clau.

Des del vessant jurídic, la responsabilitat dels actes d’un menor —també en l’àmbit digital— recau en bona part sobre els seus progenitors. Darrere d’un perfil creat (abans de l’edat permesa), d’una imatge compartida sense consentiment o d’un insult en un grup de WhatsApp escolar, hi ha una responsabilitat adulta que no podem obviar.

Els centres educatius poden regular l’ús del mòbil dins del recinte, i és lògic que així sigui. Però retirar-lo a l’entrada no resol el problema central. Què passa abans d’entrar a classe? I després? A casa, en una habitació tancada, on la pantalla és l’únic adult present, què passa?

De poc serveix un pati lliure de pantalles si a la tarda el menor queda sol davant de continguts que no filtra, no entén i no pot gestionar.

També caiem sovint en un error: esperar que la llei ho resolgui tot. És imprescindible regular, però si no hi ha un canvi de mirada familiar i social, sempre arribarem tard.

L’educació digital és una responsabilitat compartida.  No es tracta només d’evitar l’addicció o la sobreexposició; es tracta d’ensenyar-los a posar-se límits, a respectar la intimitat pròpia i la dels altres, i a comprendre que el que passa darrere d’una pantalla té conseqüències reals.

I res d’això ho farà una aplicació, ni una llei per si sola.

Vivim en una societat que busca solucions ràpides per a problemes complexos.

Però en aquest àmbit no hi ha dreceres. Podem prohibir, limitar, regular… però si després som els primers a respondre missatges mentre sopem, a consultar correus a qualsevol hora o a viure permanentment connectats, el missatge és incoherent.

Potser el veritable repte no és decidir quan donar un mòbil, sinó com acompanyem després.

El dret pot marcar els límits. Però l’exemple, el diàleg i la coherència són a les nostres mans.

I això, avui i demà, no ho substituirà cap norma.