Riscos sense control

Les administracions haurien d’actuar de forma preventiva davant del risc que tothom té davant dels nassos. Fa anys que a les carreteres, sobretot les d’interior, sovintegen els accidents amb porcs senglars implicats. Ho tenen documentat companyies asseguradores, Mossos, agents rurals i aquella població que n’ha resultat afectada. Tothom sap que, des de fa anys hi ha una superpoblació de senglars. Mentre les granges de porcs, o de qualsevol mena de bestiar estan sotmeses a mesures de control molt estrictes, els boscos s’han convertit en una gran finca amb poc control. Fins que no hi ha solemnes reivindicacions, com a la província de Lleida amb la plaga de conills, no hi ha reacció o és mínima. Avui el problema són els senglars, però també ho podrien ser els cabirols, fàcils de localitzar a qualsevol lloc boscós. O, fins i tot, en llocs tan urbans com la Fàbrica Nova de Manresa.

En el país dels protocols i paperassa, no fan falta massa estudis per decidir actuar amb contundència. A la Ràpita, com en altres municipis, es repeteixen les inundacions cada vegada que hi ha pluges torrencials, la darrera aquesta tardor. Ha fet falta posar la DANA de València davant del mirall perquè es facin les primeres passes per expropiar i enderrocar cases construïdes en zones inundables. Als nostres boscos, hi ha masses forestals contínues, sense tallafocs, que són un polvorí. Són a la vista de tothom. Si la propietat privada no actua per deixadesa, costos, o per la teranyina burocràtica, ho hauria de fer subsidiàriament l’administració pública. Més o menys, com quan a un nucli urbà, una casa amenaça en desplomar-se i causar danys personals. És aleshores que l’Ajuntament s’assegura que els amos l’enderroquin amb urgència i, si no ho fa, se n’encarrega el mateix municipi, això sí, la factura a càrrec de la propietat.

Hi ha perills que són difícils de preveure, però d’altres fins i tot ens poden fer mal als ulls. En molts dels boscos proliferen arbres morts fruit de la sequera, de l’adversa climatologia o d’una deficient gestió forestal. L’administració, en aquest cas, coneixedora del problema va activar una línia d’ajuts però amb una dotació econòmica insignificant davant de la magnitud del problema. El perill, doncs, perdura. Mentrestant, cada any, s’ha d’incrementar la partida del departament d’Interior destinada als recursos humans i tècnics per a l’extinció.

Dimarts, aquest diari alertava del confinament de dos blocs de pisos i l’aturada de l’activitat d’una fàbrica química propera on accidentalment hi havia una fuita de gas. Perill! A les portes de l’any 2026 hi ha una indústria química dins del nucli urbà quan des de fa 50 i 60 anys van fer desaparèixer les granges i, posteriorment, s’ha obligat a altres activitats econòmiques desplaçar-se a polígons industrials perifèrics. Segur que la fàbrica es va implantar abans que algú decidís que davant mateix fos sòl residencial i segur que la indústria compleix la normativa, però és evident que no és aconsellable que es pugui viure davant d’una indústria química.