La fi de l’Estat del Benestar

Europa ha viscut un període excepcional: vuit dècades sense guerres directes entre grans potències. Des del final de la II Guerra Mundial el 1945, la pau ha estat una constant que molts la consideren natural, però en realitat és una anomalia històrica. La història europea està marcada per conflictes recurrents entre països rivals. Només la Pax Romana i el segle d’or entre 1815 —amb la derrota de Napoleó— i 1914 —amb l’esclat de la Gran Guerra— s’acosten a aquesta llarga etapa de pau. Gràcies a aquesta estabilitat, el PIB mundial s’ha multiplicat per quinze, la població s’ha triplicat i l’esperança de vida s’ha doblat. Però aquests èxits són fràgils: la guerra d’Ucraïna ha trencat la il·lusió d’una pau perpètua.

Rússia ha desafiat l’ordre establert i ha resistit les sancions occidentals amb una sorprenent fortalesa econòmica i política. Putin ha insinuat l’ús d’armes nuclears tàctiques, posant en risc el tabú nuclear que ha sostingut la pau des de 1945. Si aquest tabú es trenca, altres estats podrien concloure que necessiten el seu propi arsenal, erosionant el règim de no proliferació. La dissuasió nuclear i la moderació que van fonamentar la pau durant la Guerra Freda ja no són tan sòlides. El món ha passat d’un sistema bipolar a una multipolaritat incerta, amb una Xina ascendent i una Rússia envalentonada. Els equilibris que garantien l’estabilitat s’estan debilitant.

La confiança en la seguretat col·lectiva mundial és, en certa manera, antinatural. Més de 100 països podrien fabricar armes nuclears, però han renunciat a fer-ho. Si s’estén la percepció que les garanties occidentals són insuficients  —tres quartes parts de la població de Corea del Sud volen armament nuclear—, el sistema pot fracturar-se. Per tant, la combinació de rivalitats renovades, la fragilitat de la no proliferació nuclear i les temptacions expansionistes indiquen que l’era de pau excepcional iniciada el 1945 podria estar arribant al seu final. A més, la tecnologia ha canviat les regles del joc: els drons s’han convertit en armes decisives, i les innovacions més rellevants no provenen de les grans potències, sinó dels actors directament implicats en el conflicte. Això redueix l’avantatge estratègic que Occident pensava tenir.

Europa, malgrat tenir un PIB molt superior al de Rússia —12 vegades més gran amb el triple de població—, està mostrant una debilitat estructural: la seva capacitat militar és molt limitada. Les causes són polítiques i econòmiques: un alt nivell de despesa social i una regulació que frena la innovació. Això fa que els estats siguin menys capaços de reaccionar ràpidament davant les amenaces. El creixement continu de l’Estat del Benestar i la regulació en les democràcies occidentals pot estar creant societats acomodades, però decadents i militarment febles. Això pot incentivar potències més pobres i autoritàries amb somnis imperials, com la Rússia de Putin, a provar sort amb agressions exteriors. El resultat és un món on la pau es veu interrompuda periòdicament per conflictes que obliguen les democràcies a rearmar-se.

El desequilibri d’Europa es reflecteix en la composició de la despesa pública. A Espanya, per exemple, de cada 100 euros, 40 es destinen a protecció social, 15 a salut, 9 a educació i només 2 a defensa. L’Estat del Benestar és car: absorbeix aproximadament el 50% del PIB dels països europeus. Però ha crescut desmesuradament en despesa social, mentre ha oblidat funcions bàsiques com l’ordre públic, la seguretat ciutadana i la defensa. En la situació actual, no hi ha més remei que incrementar la despesa militar. Això implica que l’Estat del Benestar, tal com el coneixem, té els dies comptats.

Henry Kissinger advertia abans de morir que aquest període de pau difícilment arribaria a complir 100 anys. La història mostra que els cicles geopolítics acaben violentament, i avui hi ha diversos factors que poden precipitar aquest final, com l’amnèsia històrica, el gran competidor xinès, l’erosió de la supremacia econòmica dels EUA —el seu PIB equivalia l’any 1945 al 50% del mundial i avui és només el 15%— i el trencament entre els EUA i Europa, escenificat per Donald Trump. Quan la potència dominant es sobreendeuta, la seva capacitat de lideratge es debilita. A això s’hi afegeix la polarització política als EUA, que compromet la seva acció coherent en política exterior.

Cap generació actual té memòria directa dels costos devastadors d’una guerra entre potències, fet que alimenta la falsa creença que és impossible. Però la pujada meteòrica de la Xina desafia l’hegemonia nord-americana, reproduint la trampa de Tucídides: la rivalitat entre una potència establerta i una emergent acaba en conflicte bèl·lic. Rússia, tot i ser més feble, també utilitza la força per recuperar el prestigi. El món és multipolar, amb governants que poden actuar sense demanar permís ni témer represàlies.

Evitar que la història torni a la seva normalitat violenta exigeix determinació col·lectiva i una altra manera de fer política, comparable a la que va fundar la pau després del 1945. Sense això, el risc d’un xoc entre grans potències és real i creixent. I amb ell, la fi del model europeu basat en l’Estat del Benestar. Si Europa no vol caure en la marginalitat, haurà de replantejar el seu model social de les últimes vuit dècades.