Morir no hauria de ser un luxe

Fa poc vaig viure de prop la mort d’una persona molt estimada. Enmig del dol, em vaig trobar gestionant el seu comiat sense informació clara i amb una pressió emocional enorme. Tot s’havia de decidir de pressa i amb costos altíssims. No sabia què era obligatori i què no. Aquells dies em van descobrir una realitat de la qual gairebé no en parlem: morir és car, massa car, i sovint no sabem per què.

Amb el temps vaig descobrir un fet sorprenent: a Catalunya, els serveis funeraris tenen la consideració legal de servei d’interès públic essencial. Igual que l’aigua, l’educació o la sanitat, haurien de ser universals, accessibles i protegits per les institucions. Però la pràctica és una altra.

La llei és clara: només tres elements són obligatoris en un comiat —el fèretre homologat, el trasllat del cos amb un vehicle autoritzat i la disposició final, sigui enterrament o incineració. La resta és opcional: vetlla a casa o al tanatori, cerimònia religiosa o laica, maquillatge, embalsamament, flors, recordatoris o cotxes d’acompanyament. Res d’això és obligatori, i tanmateix moltes famílies ho viuen com si ho fos.

També tenim drets que gairebé ningú coneix: informació transparent sobre preus, llibertat per escollir funerària, tracte digne i possibilitat d’organitzar un comiat familiar o comunitari. Fins i tot els terminis estan regulats: no es pot enterrar abans de 24 hores i el cos pot esperar fins a quatre dies si es refrigera. Tot això ho sabíeu? Jo no.

La majoria només hi pensem quan ens toca. Aleshores, la urgència i el dolor pesen més que la capacitat de preguntar, comparar o decidir. I aquí hi ha el problema. Si la llei diu que és un servei essencial, com pot ser que la majoria el visquem com un servei comercial i car? per què l’Estat hi aplica un IVA del 21%, com si fos un article de luxe?

Durant dècades, el sector funerari ha estat en mans de grans empreses que operen en règim de quasi monopoli. Han professionalitzat els serveis — i ho fan molt bé —, però també venen serveis prescindibles com si fossin imprescindibles. Han convertit el comiat en un producte empaquetat.

Enmig d’aquesta realitat, he triat implicar-m’hi. Soc sòcia activa de Recer, una cooperativa que defensa els drets funeraris i recupera la dimensió comunitària del final de vida. Un projecte que ofereix informació, acompanyament i alternatives ètiques, accessibles i lliures de pressions comercials. Per mi, és una qüestió de justícia: només traient el lucre de l’equació podrem construir un model realment al servei de les persones.