Les capacitats oblidades

El govern de la Generalitat ha augmentat en vuit milions d’euros, fins a arribar als trenta-dos, l’import de les ajudes destinades a projectes socials a l’exterior; només amb una part d’aquestes partides, de les que el nostre teixit social i els sectors més vulnerables no en tasten cap benefici directe, s’hagués evitat que sonessin totes les alarmes en el nombrós col·lectiu de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, fent perillar l’objectiu de la plena inclusió.

Més de deu mil persones es veuran afectades per la retallada de cinc milions d’euros del Departament d’Empresa i Treball, destinats al personal de suport en els Centres Especials de Treball, que posa en risc el dret a una sortida laboral digne en el sector de la discapacitat. A la Catalunya Central hi ha un grapat d’aquests equipaments, impulsats per Ampans i altres Fundacions i Associacions; Centres Especials i equips d’inserció laboral, que treballen per garantir els drets, la dignitat i el futur, de persones amb prou capacitats per integrar-se en el mercat ordinari de treball, si reben l’ajuda adient; ara privats d’una part del suport per part dels professionals que, dia a dia, els acompanyen en l’assoliment d’aquest objectiu.

Aquest gest d’irresponsabilitat política, manca de consciència i solidaritat social, a més d’una important clatellada econòmica i moral pels afectats, suposa un retrocés en els avenços que havien fet possible situar a l’estat espanyol, en el darrer any, amb un índex del 6,9 sobre 10 en els informes europeus d’inclusió, per damunt de la mitjana del 5,2 de tota la comunitat europea. El panorama és encara més pertorbador, si hi afegim que les entitats catalanes estan pendents de rebre els imports del finançament del 2025, veient-se obligades a endeutar-se amb cent cinquanta-tres milions per avançar, amb uns interessos que posen a la corda fluixa la continuïtat de l’activitat.

Això passa quan fa pocs dies que s’organitzaven actes institucionals, amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, i a les portes d’un temps en el qual tothom s’omple la boca de bones intencions i justícia social. Podríem parlar de manca de sensibilitat i empatia, però la realitat és segurament més preocupant i es tracta d’un total desconeixement dels esforços i la dedicació mal pagada, però altament conscienciada, dels professionals del sector; és clar que un país que no aporta recursos per vetllar per un model d’empoderament i participació activa, perquè les persones més vulnerables puguin ser protagonistes de la seva vida i les seves decisions, amb autonomia i dignitat com a ciutadans de ple dret, és un país que no pot presumir d’avenços socials i molt menys d’ètica, efectivitat i responsabilitat política.