La majoria

La majoria és el gran valor operatiu de la democràcia. Quan suma més mans, més vots o més veus obté el poder de decidir, i aquesta és la seva gran força. Però, fora d’aquest mecanisme imprescindible, què vol dir realment formar-ne part? Per a molts, sinó per a tots, és la primera aspiració vital. De nens i adolescents, encaixar és gairebé un instint, i de vegades perdura amb els anys en què caminen pel carrer calçant les mateixes sabatilles de moda. Ser de la majoria és la primera forma de pertinença i també la primera protecció. La normalitat ens amaga, ens protegeix, ens fa passar desapercebuts quan tot és susceptible de ser jutjat, quan un no està segur de si podria sobreviure al marge, en la seva raresa. És refugi, una extensa gamma de grisos que ens evita el pes de pensar sols i ens convida a reproduir allò que ja està establert. S’hi està bé, és confortable, una excusa perfecta, un arronsar les espatlles. Ens quedem perquè és fàcil, perquè estem a gust o potser perquè no sempre tenim forces per desafiar-la. De vegades, fins i tot els versos lliures la reclamen i l’aclamen. «Curiós, per una vegada a la vida, voler pertànyer a la majoria», va escriure Maria-Mercè Marçal al seu diari personal, els últims anys de la seva vida, quan ja havia emmalaltit (’La senyal de la pèrdua’, editorial Empúries). Em sembla que havia fet de la diferència un territori propi, i de sobte volia ser explicada entre els molts i no entre els pocs; entre les persones que no senten l’espasa de Dàmocles sobre el cap, no entre els malalts. Fins i tot va desitjar poder tenir fe, alguna fe, poder encomanar-se a uns braços espirituals on recolzar-se, com fem tots els incrèduls quan tenim por. Hi ha en aquest moviment una mica paradoxal. Aquesta necessitat humana de protecció fins i tot quan sabem que és una protecció precària. Quan el món s’esquerda, la majoria deixa de ser un espai acrític i es transforma en un lloc on sostenir-se. Un territori provisional de normalitat, una bombolla de continuïtat al mig del vertigen. La majoria com a recer, encara que només sigui per respirar una mica abans de tornar a habitar la indissoluble minoria.