Un front d’esquerres per tornar a fer país

L’infatigable Joan Tardà fa dies que insisteix amb la idea d’un front d’esquerres. No podria estar-hi més d’acord. Que uneixin esforços i organitzacions que coincideixen en la majoria dels plantejaments i votacions i que per separat tenen sostres electorals tirant a baixets, em sembla pur sentit comú. En Tardà, i encara més en Rufián, es refereixen sovint a les eleccions espanyoles, on un bloc d’esquerres i plurinacional potent podria barrar el pas als fatxes embravits. Però per fer això no cal una gran plataforma electoral, n’hi hauria prou amb un pacte (a Sant Sebastià, per exemple...) i acords concrets a cada circumscripció electoral.

On, en canvi, sí que generalitzar candidatures unitàries -d’Esquerra, la CUP i els Comuns- té tot el sentit és a les eleccions municipals. Per moltes raons. La primera, per pura rendibilitat electoral, per no perdre els vots de les llistes que no arriben al 5% i minimitzar els serrells que apareixen en aplicar la llei d’Hondt. La segona, perquè amb una sola llista en lloc de tres hauria de ser més fàcil superar els cercles de cada partit i formar equips potents i ben compensats, amb persones motivades, preparades i representatives. La tercera, perquè l’electorat tendim a premiar les llistes unitàries, àmplies i en clau local. I la quarta, perquè, al contrari dels parlaments, als ajuntaments la llista més votada té molt avantatge a l’hora d’optar a l’alcaldia.

És tan evident que cal aquesta unitat, que cap dels partits interpel·lats s’ha atrevit a negar-ho. Saben que això és el que convé, però saben també que portar-ho a la pràctica no és tan senzill, perquè sovint localment les diferents agrupacions no s’entenen, perquè costa renunciar a les sigles, i sobretot perquè cal posar-se d’acord i decidir com comptaran els vots pel Consell Comarcal i les Diputacions, que -no hi pensem mai!- també s’escullen a les eleccions municipals. No és fàcil, però tampoc és impossible. Només calen ganes, paciència, responsabilitat, i una mica de temps (encara n’hi ha!) per fer bé les coses.

Tant de bo. No només per treure millors números, per arraconar l’extrema dreta o per fer bones polítiques, que també, sinó per alguna cosa una mica més transcendent i necessària: fer país. En un moment de desorientació, debilitat nacional, replegament insolidari i reacció, necessitem amb urgència que ens tornin a explicar, amb fets i paraules, qui som i qui volem ser. Calen relats i polítiques que ens recordin i actualitzin l’ABC que fins fa quatre dies generava consens: Que de societat, de país i de poble només n’hi ha un i que el ciment que l’ha de mantenir unit és la igualtat de drets per tothom, la llengua catalana que ens fa únics i la justícia social en forma d’ascensor.