No sempre tot és possible

Quan a mitjans dels anys noranta vaig descobrir la història de l’origen de l’Ironman de Hawaii, en vaig quedar fascinat i em vaig dir que jo també en voldria completar algun alguna vegada i em vaig començar a informar de quin entrenament requeriria i quants anys em caldrien abans no m’hi veiés mentalment capacitat i físicament preparat, vaig topar amb un reportatge en què els autors es preguntaven per què els últims en arribar a la meta en el temps màxim de 17 hores gaudien de més reconeixement gairebé i convocaven més públic que no pas els primers classificats que eren capaços de recórrer els 3,8 km de natació, els 180 km de bicicleta i els 42,192 km de cursa en menys de 8 hores. La resposta era clarivident. Perquè els primers tenen un mèrit enorme, esclar, però és que també tenen totes les hores del dia per dedicar-s’hi, mentre que els últims han de compaginar l’exigència d’entrenar tres disciplines distintes amb les obligacions laborals i familiars.

A mitjans de la primera dècada d’aquest segle, Nike va llançar l’eslògan Just Do It. Adidas hi va respondre amb la frase icònica que el boxejador Muhammad Ali havia pronunciat el 1974 Impossible is Nothing. El missatge de les dues multinacionals de l’equipament esportiu era clar: Si ho vols fer, fes-ho perquè no hi ha res que et sigui impossible.

No sé de cap estudi acadèmic que relacioni el llançament d’aquests eslògans amb el creixement que ha tingut l’esport popular. Però, en una societat narcisista amb les xarxes socials de combustible, argument i justificació, alguna n’hi ha d’haver. L’Ironman és avui una franquícia amb desenes de proves per tot el món que esgota les places un any abans en a penes unes hores. El mateix passa amb les maratons o amb una qualsevol altra prova de tipus extrem. «De les drogues i l’alcohol, directament a la sortida d’una ultra trail», s’escolta dir. L’esperit de superació esportiva s’ha empeltat d’aquell lema propi del circ de “quan més difícil, millor”. Més quilòmetres, més hores, més extrem com a símptoma de desconcert i insatisfacció.