Pobresa, responsabilitat i culpa

Cada vegada que apareix una nova dada sobre la pobresa a Catalunya hi ha motius per esgarrifar-se. I si es mira la pobresa infantil, encara més. La més recent de l’Institut d’Estadística de Catalunya indica que un 24% de la població es troba en risc d’exclusió social. El 25% té moltes dificultats per arribar a final de mes.

La tendència dels darrers anys és a una lleugera millora perquè encara venim dels màxims assolits durant la covid, quan una bona part de la població que subsisteix treballant en l’economia informal es va haver de quedar a casa. Però, tot i així, és una dada que posa els pèls de punta i que exigeix que les administracions mantinguin polítiques decidides orientades, sobretot, a que les famílies afectades per la pobresa no condemnin els seus infants a una desigualtat garantida que seria una càncer per al país.

Sovint, aquesta dada contundent és interpretada com la prova que Catalunya és un país fallit i egoista que fabrica pobres. No és així. La taxa de pobresa i desigualtat és preocupant, i és veritat que, avui, tristament, es pot tenir una feina i ser pobre, però una mirada acurada ens diu que només una petita part del fenomen és fruit de la incapacitat de la nostra economia i la nostra societat en general per oferir oportunitats. La major part és fruit de l’arribada d’una gran quantitat de pobres que, òbviament, porten la pobresa amb ells. Durant els darrers 25 anys han arribat a Catalunya gairebé dos milions de persones. Immigrants que el país necessita. La majoria d’aquestes persones han vingut de països pobres, han arribat com a pobres i només han pogut instal·lar-se a Catalunya com a pobres. Naturalment, la taxa de pobresa s’ha disparat.

Si aquest fos un planeta més humà, la immigració podria funcionar d’una altra manera, però no ho és i funciona així. Per exemple, entre 1960 i 1974 van arribar d’Espanya més d’un milió i mig de persones amb una mà al davant i l’altra al darrera. Es van instal·lar en barraques, van treballar com mules i, sense cap ajuda de les que hi ha ara, la majoria es van obrir pas. Alguns dels seus fills van poder anar a la universitat, i ho estan fent moltíssims dels seus nets. L’ascensor ha funcionat. Els que arriben ara hauran de fer el mateix procés, i no pas en condicions pitjors, sinó millors. Molt millors. Ja ho estan fent. Mentre el procés fa el seu curs, no desenfoquem. Estem obligats a fer-nos responsables, però intentar fer-nos sentir culpables està fora de lloc i no ajuda gens.