Drets humans, la referència

Entre el blanc i el negre hi ha un color, que és el gris. Certament, aquest color és fàcil que estigui associat a la indiferència perquè, tècnicament, és neutre. La societat del segle XXI, la tecnològica, la del neocapitalisme, la del Trump i el Putin, el gris passa per un mal moment. El que en política en diuen polarització, significa que les coses són blanques o són negres. No hi ha espai per als matisos, per a les consideracions, per a les escales de grisos. O estàs amb mi o estàs contra mi. Els drets i les llibertats estan en crisi. Així estem en política i en altres àmbits socials. Les xarxes socials han aconseguit en pocs anys fer créixer la divisió. Els que fan propostes en positiu, que són constructius, els de la bandera blanca, en pocs minuts són fulminats pels que onegen la bandera negra, la que no admet la mínima consideració.

A punt d’entrar a l’any 2026, un dels grans reptes de la comunitat internacional és aconseguir que la Declaració Universal dels Drets Humans que va aprovar l’ONU el 1948, sigui aplicada per tots els països. Aquí el marge per als grisos hauria de ser mínim. Tot i que el 2009 el text es va traduir a 370 idiomes diferents, el seu contingut és obviat per molts i molts governants i continua sense arribar a totes les aules del planeta. En un moment que creixen les desigualtats, el racisme, l’odi a l’immigrant o als diferents, s’ha de recordar que el primer que fa la Declaració és dir que tots els éssers humans naixem lliures i iguals en dignitat i drets. I no fa cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, origen o condició. La Declaració reconeix les llibertats de reunió i associació, així com la igualtat entre homes i dones. O el dret a sortir del seu país, a la feina, a l’habitatge o a la salut.

Tot plegat, és una utopia? Sí, però és el camí per on han d’avançar els països. L’actual conjuntura, la que ens imposen, va pel camí contrari. Les principals potències mundials semblen determinades a emprendre el camí al conflicte, a la guerra, a incrementar les desigualtats, a odiar als diferents. Fins i tot a eliminar les bones formes que simbolitzava la diplomàcia. Tot aparenta que aquest període històric és presidit per la barroeria i els instints humans més primitius.

El document de la Declaració de drets humans ens ajuda i també és una guia per valorar persones, governants, partits polítics i països. Si d’aquí a poques setmanes es comencen a convocar eleccions, els primers que descartaré seran els que incompleixin o s’allunyin d’aquesta Declaració que busca el bé universal i no l’odi entre persones i països. Ja sé que la tendència als nostres municipis i arreu del món no és precisament la de promoure i recordar els drets de les persones, però, en aquest cas, no hi veig el color gris.