Es busca relleu

A casa portem quinze dies «ballant-la». Sembla que els aparells electrodomèstics de primera necessitat s’han posat d’acord per fallar alhora. Una autèntica demostració pràctica del que en diem obsolescència programada: quan cau una peça, en cauen d’altres en cascada. I tot això a les portes de Nadal, amb l’escudella, la carn d’olla i els canelons penjant d’un fil! Ara bé, el problema, però, no és només que els aparells s’espatllin, sinó que el veritable ensurt arriba quan intentes trobar algú que els arregli. Truques, demanes pressupostos, busques dia perquè vinguin a reparar l’aparell que no funciona o a instal·lar-ne un de nou i la resposta es repeteix: «estem col·lapsats», «no donem l’abast», «ui, és que aquests dies entre la Puríssima i el Nadal...», «mirarem de passar a finals de setmana»... I és aquí quan constates que hi ha oficis imprescindibles que escassegen. Llauners, fusters, manyans, paletes, electricistes... oficis de tota la vida, essencials per al dia a dia de les llars, que tenen una demanda altíssima però una oferta insuficient. No és que no hi hagi feina; és que no hi ha prou professionals. I això no és una anècdota domèstica: és un símptoma clar d’un problema estructural. A Manresa, com a tantes altres ciutats, això és i també ho és la problemàtica del relleu generacional en aquests oficis i en el comerç local. Molts d’aquests oficis, a més, van lligats a un establiment obert al públic: un electricista amb botiga de petits electrodomèstics i complements, un sabater, una modista, un pintor que també és adroguer... I passa que, molts d’aquests professionals, s’apropen a la jubilació sense ningú que pugui continuar l’activitat. Quan tanca una botiga o un establiment vinculat a un ofici del tipus artesà, no només perdem un servei sinó que també perdem coneixement, proximitat i capacitat de resposta com a ciutat. Des de Junts fa temps que defensem que aquesta realitat exigeix una resposta clara. D’una banda, les administracions superiors haurien de vetllar pels autònoms –que encara no sé com no s’han revoltat davant les pressions fiscals, burocràtiques i laborals que pateixen– segurament perquè van tant de bòlit que no tenen temps per res més que treballar i pagar. I, de l’altra, els ajuntaments han d’ajudar a valorar els oficis i fer-los visibles, especialment entre els joves, donar suport per facilitar traspassos i noves iniciatives, i també fer assessorament, formació i propiciar la connexió entre qui vol deixar el negoci i qui vol reprendre’l. Les ciutats perden comerços cada dia i la urgència en aturar aquest fet fa que no es pugui esperar que el mercat ho resolgui tot sol. Perquè el dia que vols posar una tapeta a la sola de la sabata, o cosir una cremallera entens perfectament que aquests oficis no són del passat: són una necessitat de present i una aposta de futur.