Runes, ruïnes, la bassa i les bateries

Comencen els posicionaments sobre la bassa reversible per generar energia hidràulica a sobre de la Baells. Aquesta setmana la Cambra de Comerç a Berga ha publicitat el seu suport. Els grups ecologistes (en contra) han denunciat públicament el PSC per forçar el consell comarcal del Berguedà a posicionar-se a favor. Els dos bàndols van conformant les seves peces d’artilleria (de moment mediàtiques) i sembla que els favorables guanyarien a l’americana: per excés de forces. Més enllà de la decisió final del consell comarcal, el moviment dels socialistes confirma la benedicció absoluta de la Generalitat. Al mig del camp de batalla d’opinió hi ha els alcaldes de Cercs i de La Nou. A la primavera celebraran una consulta. Independentment del resultat, només seria vinculant per a ells. Semblaria a hores d’ara que guanyaria el “no”. Una altra cosa serà com aquesta negativa de proximitat influirà en la decisió final. La confrontació serà entre els “perversos” poders econòmics i polítics a ulls dels opositors. Podrien arribar els permisos amb un rebuig local.

Per a uns és una proposta pel desenvolupament futur i pels altres una agressió (més) al territori, aquell mot usat per tots de mode oposat. Els grups ecologistes han plantejat un argument interessant per a la reflexió: l’aportació d’aquest “territori” en forma de trinxades industrials són més que suficients i caldria aturar-los tots. La llista del seu “ja n’hi ha prou” és llarguíssima: la tèrmica de Cercs amb la decrèpita xemeneia, la Baells amb la presa i les sirenes d’alarma, els corriments gegants de terres a La Consolació, les mines tancades (i abandonades) de carbó o les explotacions mineres a cel obert.

Si baixem cap al Bages ens trobem les de sal potàssica. Aquesta setmana hem sabut que la inversió de quasi tres-cents milions d’euros a les de Sallent per fabricar càtodes de bateries no es farà per raons de geo-economia mundial. No es venen cotxes i sobretot no se’n venen d’elèctrics: doble amenaça per al sector productiu local. Tots els esforços dels polítics (únicament verbals) podrien ser una ruïna més per a l’eternitat. Deixaríem (millor dir deixarien els seus responsables) per a les generacions següents aquelles muntanyes de sal i un barri (el de l’Estació) tancat perquè el terra s’ensorra. O les colònies tèxtils mostrant (amb alguna excepció) la seva decadència afegida a la llista anterior de detritus resultants d’obres després de les crisis d’èpoques passades.

Amb mirada ecològica o de desenvolupament industrial cal admetre que les ruïnes que anem heretant són moltes i tothom les evita, però hi són. El pas quotidià per davant fa que mirem però no les vegem, com els rics de l’Índia no perceben tots els pobres amb els quals conviuen cada dia i envolten els seus hotels de cinc estrelles, els seus centres comercials i els seus cotxes negres lluents.