Genis

La casualitat ha fet que, un dia darrere l’altre, m’hagi relacionat amb aspectes de la història contemporània de Catalunya i d’algun dels seus personatges de més impacte. Fa una setmana, vaig tenir ocasió de revisitar la Colònia Güell. El 1890, Eusebi Güell i Bacigalupi i el seu soci Ferran Alsina, van traslladar la producció de panes i velluts des de Barcelona a Santa Coloma de Cervelló. Era una opció empresarial per evitar els continus conflictes laborals que es vivien a Barcelona. Situats a la llera dreta del Llobregat, era un ambient rural que permetia garantir la pau social. Alhora però, i seguint les noves doctrines socials de l’església, es veia la necessitat de promoure un ambient obrer allunyat del socialisme i l’anarquisme. I seguint els exemples de les colònies ja establertes al Llobregat nord, es va preveure una colònia modèlica amb hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella. Eusebi Güell encarregà el projecte a Antoni Gaudí, del que l’any vinent es commemora el centenari de la seva defunció.

L’arquitecte es valorat com a un dels màxims exponents del modernisme i un dels arquitectes més reconeguts de l’arquitectura moderna mundial. La seva obra connectà amb les ciències, la religió, la història i la cultura catalana. I aportà innovacions a la construcció i el disseny, amb l’ús de materials industrials combinats amb el ferro forjat i el trencadís.

El mecenes de Gaudí, Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), a part de la Colònia, havia fundat la Companyia General d’Asfalts i Portland, Asland. I va ser conseller de les empreses de la família de la seva esposa, filla d’Antonio López, marquès de Comillas: Banc Hispano Colonial, Compañía General de Tabacos de Filipinas, Companyia dels Camins de Ferro del Nord d’Espanya. López havia excel·lit com a indià en negocis de transport de tropes i d’esclaus. I el rei el premià ennoblint-lo amb el títol de marquès. El mateix que va passar amb l’Eusebi Güell, que accedí al títol de comte per decisió del rei, l’any 1908, precisament quan començaren les obres de la Cripta de la Colònia Güell.

En aquell mateix moment, Manuel i Anna Girona i Vidal-Quadras acordaven amb el capítol catedralici de Barcelona la construcció del cimbori neogòtic, acabat el 1912. I uns anys abans el seu pare, Manuel Girona i Agrafel (1817-1905), havia finançat la portalada neogòtica de la catedral. Així com, el gran Teatre del Liceu, l’edifici de la Universitat de Barcelona i la Capella de la residència dels Girona a Pedralbes, que avui acull el Supercomputador de Catalunya.

Així que, hem passat dels Güell i Gaudí, als Girona. I precisament, sobre aquests s’ha presentat el documental titulat “Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX”. Un llargmetratge històric basat en la investigació de la doctora en Història lleidatana, Lluïsa Pla. Narrat per Abel Folk, amb diverses col·laboracions d’historiadors i economistes, és una coproducció de Brutal Media, RTVE i La Xarxa. El treball reconstrueix la influència clau de la família Girona en la transformació econòmica, social i cultural de Catalunya en el segle XIX. Els Girona s’involucraren en la constitució de més de setanta empreses, assoliren el primer lloc en el rànquing del negoci dels instruments financers, foren dels principals comerciants de la Llotja de Barcelona, la casa Girona fou la primera societat en volum de negoci, impulsaren la modernització del sistema bancari amb la fundació del Banc de Barcelona, construïren el ferrocarril de Barcelona a Saragossa passant per Manresa i Lleida, realitzaren totes les obres del Canal d’Urgell, perforaren mines per obtenir carbó per a les fàbriques catalanes, construïren ponts i carreteres, i la colònia agrícola de Castell del Remei.

El director del documental, Sergi Martí, ha sabut condensar en 60 minuts més de 30 hores de material gravat, amb entrevistes, fotos i filmacions històriques i impressionants vistes a ull de drons del que va ser una autèntica epopeia del western català: l’obertura cap a ponent i la seva valoració econòmica, pel tren i per l’aigua de regadiu. L’emissió del documental està prevista als canals de TV de la Xarxa local el proper 28 de desembre; i per La 2 Cat de TVE el 18 de gener.

Casualitats històriques són que l’any del naixement de Gaudí, 1852, era quan es va atorgar la concessió del ferrocarril de Barcelona a Saragossa impulsat per Manuel Girona; i un any després es posaven en marxa la concessió i les obres del Canal d’Urgell. Gaudí també és fruit, doncs, de l’ambient de construcció nacional econòmica i social d’aquells industrials i dels obrers que feren possible les obres i les fàbriques. L’art sublim de l’arquitecte sempre tindrà un focus d’atenció i admiració lògics. Però les sagrades famílies que transformaren el país són les fàbriques, el tren i el canal d’Urgell. Per això, els catalans d’avui hauríem de reclamar què passa que 175 anys després, el temps de viatge dels trens Manresa-Barcelona sigui el mateix. I que el reg del Canal d’Urgell encara es faci a dojo.