La lliçó d’Andreu

A la meva amiga Anna li molesta enormement quan algú es despenja d’un pla sense donar explicacions. Li sembla una falta de compromís i la treu de polleguera de tota la vida. A mi, que també ho considero una falta d’educació, em diverteix dedicar-hi uns minuts sempre que tenim ocasió. Ja som unes senyores amb dret a despotricar també de les formes. No cal ni dir la veritat: només excusar-se amb educació ja ens va bé, perquè ara amb enviar un WhatsApp asèptic n’hi ha prou per despenjar-se d’un pla. «Al final no podré». Tinc pendent parlar amb ella del missatge que va penjar Andreu Buenafuente a les xarxes per explicar per quin motiu finalment no presentarà les campanades de Televisió Espanyola. És un vídeo deliciós, elegant i que destil·la sensibilitat per fer entendre que dels mals sense ferides obertes cal saber recuperar-se com si sagnessin. Al vídeo no hi ha dramatisme ni autocompassió, sinó una cosa infinitament més valuosa: respecte per la gent. A més, sense reclamar atenció ni compassió. Andreu recorda, sense dir-ho, que la professionalitat també consisteix a saber parar, que les coses importants s’expliquen perquè, a més d’un mateix, també cal tenir en compte els altres. Però em pregunto si realment era necessari. No per Andreu —em sembla una decisió impecable (i també una manera elegant de fer callar possibles rumors)—, sinó perquè si es tractés d’un altre tipus de malaltia, no hi hauria cap necessitat d’explicar-se. Ningú explica que cancel·la un projecte per una bronquitis o per alguna cosa més greu i, en canvi, quan el malestar és emocional o mental sentim l’obligació de justificar-lo, com si encara pertanyés a un territori sospitós. Potser per això el seu vídeo és important. Revela la desigualtat que encara existeix entre les ferides visibles i les invisibles. Les primeres s’accepten sense més; les segones semblen haver-se de guanyar el dret a existir. Tant de bo arribi el dia en què cuidar-se no requereixi pròleg, en què ningú hagi d’explicar per què no pot sostenir el ritme, ni traduir en paraules un cansament que s’hauria d’entendre tot sol. Fins aleshores, gestos com el seu ens recorden que val la pena explicar-se quan l’explicació obre camí, humanitza i, de passada, ens ensenya a tractar-nos millor.