L’encert de recuperar Xavi Pascual

A començament de la temporada 2007-2008, Dusko Ivanovic va afirmar en una entrevista amb BarçaTV que amb la plantilla que tenia no podrien guanyar cap títol. Aquelles declaracions no van sortir i el tècnic es va enfadar molt i se’n va anar a queixar al president Joan Laporta. No li va fer cas perquè resultava estrany i poc intel·ligent que la televisió oficial del club difongués un missatge tan negatiu. La temporada no va començar bé i va seguir malament. A mitjans de febrer, després de quedar eliminat de la Copa del Rei, Ivanovic hi va tornar i hi va afegir una crítica inoportuna cap al secretari tècnic Zoran Savic, i a la Junta Directiva no li va quedar cap més remei que cessar-lo. Llavors, es va preguntar internament si es podia confiar en el seu segon Xavi Pascual perquè es fes càrrec de l’equip, ni que fos de manera provisional. La resposta va ser inequívoca. «Si li doneu l’equip, ja no li traureu», van venir a dir. Els qui el coneixien i l’havien vist treballar estaven convençuts que seria un molt bon entrenador. Van tenir raó i tot el que va succeir després és història coneguda.

En una d’aquelles decisions que costen tan poc d’entendre tot i que són incomprensibles, el juny del 2016 la directiva el va cessar. Havia guanyat 12 títols oficials, inclosa l’Eurolliga del 2010 —la segona i última del bàsquet blaugrana—, però en duia «només» un —la Supercopa— en les dues últimes temporades. A Pascual li quedava un any de contracte, però la Junta de Josep Maria Bartomeu va considerar que havia arribat el moment de «canviar de model». El que va succeir, també és història.

Xavi Pascual ha tornat al Barcelona. En un mes, ha dirigit deu partits. Va perdre en el debut a la pista de l’Efes d’un sol punt (74-73) i ha guanyat els nou següents. Victòries al marge, ha dotat l’equip d’una capacitat competitiva que no es pot saber on acabarà, lògicament, però la imatge és engrescadora i estimulant. Una lliçó d’aquelles que mai s’aprenen.