Tradicions nadalenques a les escoles

Escric aquest article l’últim dia de classes abans de les vacances escolars, al final d’un parell de setmanes en què els centres educatius han decorat els equipaments amb motius nadalencs, han atipat el tió de peles de plàtan i mandarina, han preparat i celebrat festes diverses, i ho han viscut amb una gran emoció, des de les escoles bressol als instituts, passant pels excepcionals concerts del Conservatori Municipal. Com a regidor m’han convidat a veure’n unes quantes i, malauradament, no he pogut anar a totes. Ahir mateix vaig encadenar tres concerts de Nadal seguits. I algú podria pensar que he acabat ben avorrit i odiant Nadal, com si fos el protagonista de la novel·la de Dickens, el senyor Scrooge.

Però ben al contrari. És una oportunitat d’or per conèixer en poca estona a centenars d’infants i joves, i als seus mestres. Per veure com canten nadales, com reciten poemes de Nadal, interpreten uns pastorets o un pessebre vivent amb escenes dialogades. És a dir, per veure com treballen la música i les arts al centre, com treballen la lectura i la memorització de textos, o com de bé parlen i pronuncien el català. Aquests dies també es fa molt evident la profunda implicació dels docents, que han hagut de dedicar-hi moltes hores, sovint fora del seu horari laboral, per tal que aquells espectacles fossin un èxit. Mestres i professors que podrien haver continuat fent «classes normals», i que s’embarquen en projectes ambiciosos que comporten molts maldecaps, però també molta satisfacció.

I si és així, si aquests dies veus els alumnes tan i tan emocionats, tan i tan concentrats, i no en veus cap que no s’ho prengui seriosament, que es distregui o despisti, és perquè tot plegat forma part d’una tradició. Una tradició que han viscut des de petits, repetint-se any a any, veient com els més grans feien actuacions molt elaborades, i desitjant algun dia poder fer com ells.

I per si algú en té algun dubte, ho deixo clar, davant certes intoxicacions de l’extrema dreta que vol fer creure que el Nadal ja no se celebra a les escoles ni es canta en català. La immensa majoria de les cançons són en català, i evidentment també s’aprofita per mostrar la feina feta a les assignatures de llengua anglesa i castellana amb alguna cançó en aquests idiomes, però també n’he sentit en portuguès i llatí. Aquesta és una de les gràcies de la música, que ens apropa i ens desperta l’empatia vers altres cultures i ens reforça el desig de pau al món. Quant al contingut de les cançons, una part són modernes i sobre temàtica hivernal, i una bona part són tradicionals i ens parlen del naixement de Jesús i la tradició catòlica. I si parlem dels Pastorets i pessebres parlats, beuen tots de Folch i Torres i no hi manca cap dels protagonistes.

He vist nens d’origen sud-americà interpretant personatges dels pastorets amb un català envejable, he vist nenes musulmanes fer d’àngel o dimoni, he vist joves ateus fer de Sant Josep, he vist pares d’arreu cantant junts en català. I totes aquestes famílies ho han viscut sense conflictes i amb il·lusió. Perquè compartir les tradicions catalanes és una de les millors eines de cohesió social, una manera de dir-nos entre tots: vull que formis part del meu país, i vull formar part del teu país. D’un país que ja és el nostre. Bon Nadal i un any nou ple de tradicions!