Un 2026 incert

Catalunya és una societat on el pacifisme sempre ha estat molt arrelat, als moviments socials a l’esquerra política i social catalana i en general a les classes populars. Por que de fet les guerres les pateixen els pobles i gairebé sempre obeeixen a interessos de les oligarquies de diferents països, on té un paper cabdal tota mena d’imperialisme i colonialisme. Veiem com en els governs dels països que integrem l’OTAN s’ha disparat la seva despesa militar. Mentre el Producte Intern Brut (PIB) mundial ha caigut un 4,4% i més de 1.500 milions de persones viuen amb menys de 2 dòlars diaris, recordem que l’OTAN va anunciar el seu rècord en despesa militar en 2024  i la va superar aquest 2025. Es tracta d’una altra xifra rècord i és sis vegades més que en 2014. L’OTAN, entitat que se suposa que havia de desaparèixer després del desmantellament de l’URSS. Molt al contrari, s’ha convertit en el braç armat dels interessos dels Estats Units a Europa, i s’està rearmant per a combatre el que l’elit nord-americana ha assenyalat com els seus enemics: de fet són enemics tots els no se sotmeten als seus dictats econòmics i geoestratègics. Mentre veiem com de forma criminal es continua enviant milers de milions en armament i suport militar al criminal i genocida règim sionista israelià perquè acabi amb la seva «solució final» a Palestina: si l’holocaust de la població palestina. Veig amb tristesa que la UE ha optat per sepultar la memòria de l’antifeixisme i la defensa dels drets humans ideals en teoria amb què es va formar. Avui, lluny d’honrar aquests valors, la UE impulsa polítiques de rearmament, enviament d’armes a conflictes i una militarització creixent que contradiu el seu propi origen. Per descomptat, es presenta l’aparell militar utilitzant la retòrica del «bonisme» humanitari. Es mostra a les «forces armades» com a protagonistes de missions humanitàries al servei d’una suposada pau. Encara que no s’expliqui que la finalitat és més aviat assegurar l’hegemonia del capitalisme empresarial dels Estats Units i la Unió Europea sobre altres països, les reserves estratègiques de recursos naturals dels quals semblen despertar la cobdícia de les grans multinacionals occidentals. S’ha de fer memòria i recordar que des de sempre la classe treballadora catalana i els sectors populars n’han sigut plenament conscients de l’engany i som un poble pacifista; de fet, les històriques manifestacions contra la guerra de l’Iraq de l’any 2003 o l’oposició a la pertinença a l’OTAN en el referèndum del 1986 en són els exemples més clars. Per tot això en aquest incert 2026 reclamem la pau entre pobles i un no rotund al rearmament i les guerres.