Arrels Cristianes de Catalunya

Aquest era el títol del document que, el 27 de desembre de 1985, avui fa 40 anys, signaven els bisbes de Catalunya. En aquest text, molt vàlid encara avui, els pastors de l’Església catalana defensaven la identitat nacional del Principat.

Els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense constataven un fet històric: «Ja fa un miler d’anys que Catalunya iniciava el seu propi camí a través de la història». Per això els bisbes catalans remarcaven que «el reconeixement d’una cultura específica catalana, expressada, especialment, en la llengua, s’uneix al reconeixement de la pròpia nacionalitat i el dret a l’autogovern».

Si bé els bisbes reconeixien que «el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de cap manera, en el propi país», hi afegien que «és igualment cert que hi passa, necessàriament, i s’hi forja».

Els bisbes catalans recordaven en aquest document un text de 1979, on la Conferència Episcopal Tarraconense reconeixia «els drets del nostre poble a la seva identitat nacional, manifestada en la seva realitat cultural i històrica».

Per això els bisbes, ara fa 40 anys, defensaven «la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història» i reclamaven «per a ella, els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat».

El document «Arrels Cristianes de Catalunya» ens recorda avui que «la cultura catalana té, sobretot, la seva expressió i la principal senya d’identitat en la llengua que li és pròpia i que comparteix amb altres comunitats germanes».

El text dels bisbes catalans recordava els inicis de l’Església Catalana i per tant, les seves arrels cristianes a la nostra terra, amb el bisbe de Tarragona, Sant Fructuós, l’abat Oliba, bisbe de Vic, fundador de Montserrat i abat de Ripoll i de Cuixà, i més tard Sant Antoni Mª Claret, Santa Joaquima de Vedruna o mossèn Jacint Verdaguer.

Els bisbes de Catalunya que van aprovar aquest text (obra, en bona part, de mossèn Joan Carrera), eren uns pastors ben arrelats a la terra i ferms defensors de la nostra llengua i de la realitat nacional del Principat, com el bisbe de Barcelona, Narcís Jubany, el de Tarragona, Ramon Torrella, el d’Urgell, Joan Martí o el de Girona, Jaume Camprodon, que mostraven l’arrelament de l’Església en la realitat nacional de Catalunya.

Com deia el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, 40 anys després d’aquell document tan necessari, «l’Església ha de tornat a comprometre’s amb la nació catalana», per tal de defensar la llengua i els drets nacionals de Catalunya, amb un nou text que respongui a les necessitats d’avui.