La prohibició dels mòbils

La prohibició de l’ús de xarxes socials als menors de setze anys, que s’acaba de fer a Austràlia, m’ha recordat la meva etapa d’alumne. A principis dels seixanta, a La Salle, utilitzàvem plomins, que s’havien de sucar al tinter per escriure, atès que estaven totalment prohibits els bolígrafs, perquè deien que no permetien fer una bona cal·ligrafia; després em van prohibir l’ús dels ròtrings en dibuix, les calculadores..., fins que, en aquest curs, veig que han prohibit l’ús de mòbils en la secundària obligatòria.

Aquesta prohibició dels mòbils es podria justificar per evitar distraccions i gravacions no consentides, però mai per a protegir l’alumnat davant la pressió social vinculada a les xarxes, el ciberassetjament..., ja que aquests riscos també es produeixen fora de l’escola.

Com es poden evitar distraccions, si tenim un sistema educatiu profundament avorrit, en què l’alumnat rep passivament uns coneixements trossejats per assignatures, sense consciència de la seva utilitat i organitzats en classes, on conviuen diferents nivells.

Tinc la impressió que aquesta normativa és bàsicament una coartada per a les famílies, que els evita prendre decisions al respecte en l’educació dels seus fills i, alhora, també evita que l’administració educativa es replantegi fer un canvi radical en l’actual organització decimonònica de l’ensenyament.

Adquirir nous coneixements és engrescador, sempre que l’alumnat pugui anar decidint el currículum i el ritme d’aprenentatge de forma individualitzada, en funció dels seus interessos i capacitats, orientat per un professorat que eduqui i deixi de fer les tasques mecàniques i repetitives de transmetre una informació, que ja està a l’abast de l’alumnat a internet, utilitzant la intel·ligència artificial.

La revolució digital, que està transformant la societat, cada cop deixa més obsoletes les nostres institucions educatives, que no poden buscar la solució en prohibicions, sinó transformant les escoles amb la potencialitat de les tecnologies digitals.