Peces del pessebre

Avui és la nit de Nadal i demà Nadal. Fum, fum, fum. Pau, amor i felicitat. Quina meravella disfrutar d’aquestes tradicions tan nostres. La llum al carrer, l’arbre guarnit i el pessebre a casa. Que si el pastoret, la grangera, el caganer, la filatera i ¡la família! Un bou i una mula per fer escalfor, un llit de palla per al nounat i una establia ben senzilla. ¿Tan auster? Per descomptat, es tracta d’un cobert improvisat. Segons els antics textos cristians, l’infantament va agafar la parella sense allotjament a Betlem. Poc després, van haver d’abandonar Judea molt de pressa fugint d’Herodes. També hi ha figures del pessebre amb la imatge del rei i els seus soldats. El monarca havia sabut del naixement del nen pels Reis d’Orient, sentia amenaçat el seu poder i va decidir acabar amb la seva vida. Per assegurar el tret va ordenar assassinar tots els menors de dos anys de Betlem i rodalia. Advertida per un àngel, la família va aconseguir esquivar la matança dels innocents i fugir a Egipte, on es va mantenir refugiada durant tres o quatre anys. Per això l’establia, un símbol de l’acollida senzilla al perseguit, a l’humiliat. Ja se sap, allò de l’amor i la compassió tan propis de la nostra civilització. El problema és que, si reflexionem sobre la història, és evident que alguna cosa ens està passant per alt. Al nostre pessebre, decididament, hi falten peces.

¿On és aquest grup de veïns furiosos exigint que la família toqui el dos per on ha vingut? ¿I els que defensen d’acollir-la? Hi falten els polítics: uns pensant en com poden resoldre la manca d’acollida i d’altres en com utilitzar-la. El pont ha de ser llarg, ben llarg, per albergar els expulsats. I la pluja resulta imprescindible. Fa falta una multitud que continuï mirant les estrelles i tocant la simbomba. I uns altres que lamentin les noves adquisicions del pessebre: «¡Quanta demagògia!», exclamen. Perquè, ja se sap, la demagògia sempre és a l’ull aliè. Aquí, en aquest immens pessebre hi som tots, triant el nostre lloc. Bones festes.