Roma, agafi el seu torn!

Per veure la Fontana di Trevi caldrà comprar entrada anticipada. Reservar dia i hora per llançar una moneda, demanar un desig i fer la foto que certifiqui que hi has estat. I «vagin sortint», perquè han d’entrar els del darrere: la màquina no pot parar. No és una notícia menor, encara que pugui semblar anecdòtica perquè des de fa anys visitar la Fontana di Trevi és una angoixa. És un petit gest administratiu que certifica el pas definitiu del símbol viu al producte regulat. A Roma fa segles que no circulen vespes despreocupades per carrers estrets. Aquelles escenes icòniques de La dolce vita o Vacances a Roma, amb els protagonistes vivint la ciutat com si fos seva, són una fantasia, senzillament impossibles. Les aglomeracions van expulsar fa anys qualsevol idea de lleugeresa. Roma ja era un aparador, si som honestos. Un escenari monumental on el visitant mira i passa, mira i passa. Però cobrar entrada per travessar un carrer és admetre que ja ni tan sols intenta mantenir la ficció que, passejant tranquil·lament per la ciutat, puguis ensopegar casualment amb la bellesa. La gràcia de la Fontana és precisament aquesta: que no és un museu tancat, sinó una peça incrustada a la vida urbana, una font pública convertida en mite. El ritual de la moneda —no sé qui se’l va inventar— va començar a fer malbé l’experiència. Tornaràs a Roma, diuen. Però ja no anirem a la Fontana. Ja passegem per aquests carrers; ara l’esquivarem, no farem cua. Hi renunciarem, la tenim a la memòria. S’entenen els arguments de la decisió. La massificació turística, la conservació del patrimoni, la necessitat de posar-hi límits. Roma s’ofega sota el seu propi èxit perquè ja som ramats per acotar l’espai. Però també és legítim preguntar-se què deixem pel camí. Quan tens un torn assignat per a tot, què queda de l’experiència espontània? Què queda de la ciutat com a espai compartit? Roma m’encanta. Sempre he pensat que, si hagués de triar una altra ciutat on viure, seria Roma: una Roma idealitzada que no existeix i on els romans em mirarien amb curiositat. En aquest capítol fantasiós entra ara la Fontana di Trevi. No perquè s’hagi de pagar, sinó perquè confirma la renúncia a la il·lusió que els símbols segueixin sent espais vius, amb els quals tinguis la sensació de fondre’t de manera natural. Una cosa essencial es desplaça.