El pastís de l’esport professional

L’esport professional és una indústria colossal, immune a les crisis periòdiques de l’economia i amb rendiments uniformes i superiors a la resta de sectors. A començaments de segle, el vicepresident econòmic del FC Barcelona i actual director general del Manchester City, Ferran Soriano, va explicar de manera gràfica la transformació que s’operava. Deia que els clubs havien passat d’una gestió típica d’un circ, on la principal font d’ingressos és la venda de les entrades —més els abonaments—, a una altra més semblant a la de Disney, on el gruix dels ingressos provenen dels drets de televisió, el màrqueting i els patrocinis i l’experiència del dia de partit. Uns anys després, el doctor Xavier Ginesta encunyaria el terme «multinacionals de l’oci» per referir-se a la nova naturalesa de les entitats esportives. No és estrany que la lluita pel control del pastís sigui constant i periòdica. Ja sabem que qui té el ganivet, decideix i en reparteix les porcions.

Fa anys que aquesta pugna l’observem en el futbol. De fet, va arrencar a finals dels anys vuitanta del segle passat quan ja es veia que el format de la Copa d’Europa, amb eliminatòries a doble partit, era insostenible per als clubs amb més pressupost perquè no podien quedar exposats a una eliminació prematura. Des de llavors, la UEFA ha neutralitzat cadascuna de les seves amenaces de secessió en forma de Superlliga amb un nou format de competició per oferir-los més partits i més ingressos.

Semblava que el bàsquet en quedava al marge. Que les lligues professionals se n’havien sortit i que havien imposat la seva Eurolliga a les competicions de la FIBA. Però, l’espectacle i les audiències i l’atractiu de la lliga europea ha despertat la cobdícia de l’NBA, que fa anys que malda per expandir-se i que ara ha trobat l’aliança d’una FIBA que també fa anys que cova rancúnia i ganes de revenja. És la lluita pel control del pastís del bàsquet europeu que ja ha començat.  n