Habitatge i jovent

A Manresa, com en tantes ciutats mitjanes, parlar d’habitatge ja no és només parlar de normes urbanístiques o de polítiques públiques. És parlar de futur. I, sobretot, de jovent.

Quan els preus del lloguer pugen, l’oferta s’estreny i competir per un pis esdevé una cursa desigual. El dret a emancipar-se s’allunya cada vegada més de la realitat quotidiana dels menors de trenta anys.

Actualment, aquesta situació no és una estadística: té noms i cognoms. Joves que encadenen pisos compartits sense estabilitat, que accepten condicions fràgils perquè no tenen alternativa.

Famílies que avalen contractes amb més angoixa que tranquil·litat; i propietaris que, davant d’un marc normatiu percebut com a incert, prefereixen retirar l’habitatge del mercat o blindar-se amb requisits difícils d’assumir.

El resultat és un cercle viciós que sempre desemboca en el mateix punt: l’accés a un habitatge digne es converteix en una cursa d’obstacles.

Tot i que és cert que els Ajuntaments no poden amb tot, també seria cert afirmar que no poden quedar-se com a mers actors secundaris en aquest context. A Manresa hi ha iniciatives per ampliar el parc de lloguer social o mobilitzar habitatges buits, però la realitat va més de pressa que l’administració.

Les promocions públiques arriben tard i no donen resposta a una demanda creixent. Mentrestant, molts joves viuen instal·lats en una provisionalitat crònica: habitacions de lloguer, pisos compartits sense horitzó o retorns forçats a casa dels pares.

Aquí, el dret hauria de ser una eina d’ordre i de confiança. La legislació en matèria d’habitatge preveu límits i obligacions en zones tensionades, però Manresa continua fora d’aquest reconeixement de manera estable, malgrat complir molts dels criteris socials i urbanístics. Sense aquest encaix, les eines legals per protegir a totes les parts involucrades queden incompletes i la seguretat jurídica es dilueix.

El mercat del lloguer no necessita més por, sinó regles clares, simples i equilibrades que permetin confiar-hi i dinamitzar-lo.

El futur d’una ciutat es construeix a partir de la seva capacitat d’oferir un projecte de vida als qui l’han de fer créixer. Sense habitatge assequible no hi ha arrelament, ni relleu generacional, ni comunitat.

Manresa té davant seu una oportunitat —i una responsabilitat—, ja que cal situar l’habitatge al centre de l’agenda pública amb més valentia, més coordinació i més diàleg real entre administracions, agents socials i sector immobiliari.

Perquè l’habitatge no és només un sostre. És el primer pas de qualsevol projecte vital. I si volem una Manresa viva, jove i amb futur, cal garantir que aquest primer pas sigui possible. Avui i, sobretot, pensant en el demà.