Indemnitzar el viatger o multar Renfe?

La protecció dels drets dels viatgers és una prioritat inqüestionable en qualsevol sistema de transport modern. En el ferrocarril, aquesta protecció es concreta, entre altres aspectes, en els compromisos de puntualitat i en els mecanismes de compensació quan el servei no es presta en les condicions previstes. Espanya compta avui amb un marc avançat en aquesta matèria, alineat amb la normativa europea i reforçat, a més, per compromisos voluntaris dels mateixos operadors.

En aquest context, Renfe aplica actualment el règim de compensacions més exigent del sector ferroviari espanyol. Es tracta d’un compromís voluntari que supera els mínims legals i que respon a una concepció clara del servei públic: assumir majors responsabilitats amb el viatger, fins i tot en un mercat liberalitzat i competitiu.

Per això resulta necessari reflexionar amb rigor sobre la recent incorporació, durant la tramitació parlamentària de la Llei de Mobilitat Sostenible, d’una disposició que obliga exclusivament Renfe a recuperar antics compromisos de puntualitat i indemnització. Una mesura d’aquestes característiques planteja interrogants rellevants des del punt de vista del disseny del sistema ferroviari, de la competència entre operadors i, en última instància, del mateix interès de l’usuari.

El ferrocarril és un sistema complex en què intervenen múltiples actors: operadors públics i privats, un administrador d’infraestructures, serveis de seguretat, condicions meteorològiques i decisions operatives que no depenen d’un únic subjecte. Atribuir de manera automàtica tota la responsabilitat econòmica d’un retard a un sol operador, amb independència de l’origen de la incidència, introdueix una distorsió evident en el funcionament del sistema.

A més, en un mercat obert a la competència, les regles s’han d’aplicar de manera homogènia. Establir obligacions singulars per a un únic operador altera l’equilibri competitiu i condiciona la seva capacitat de gestió, especialment quan es tracta d’una empresa pública que garanteix serveis essencials a tot el territori, inclosos aquells que no resulten rendibles des d’una lògica estrictament comercial.

Des d’una perspectiva econòmica, aquest tipus de mandats té efectes que convé analitzar amb serenitat. La imposició de majors càrregues indemnitzatòries obliga a provisionar recursos addicionals. Aquest cost acaba incorporant-se al sistema, bé via preus, bé via transferències públiques. En tots dos casos, l’impacte recau finalment sobre la ciutadania, ja sigui com a usuària del servei o com a contribuent.

La qüestió de fons, per tant, no és si els viatgers han de ser protegits davant dels retards. Aquesta protecció ja existeix i, en el cas de Renfe, se situa en els nivells més alts del sector. La qüestió rellevant és com dissenyar un marc regulador coherent, equitatiu i eficaç, que incentivi la millora del servei sense generar desequilibris ni efectes indesitjats.

Si l’objectiu és reforçar els drets dels viatgers, la via més sòlida és establir regles clares i comunes per a tots els operadors ferroviaris, en línia amb els principis europeus i amb la realitat operativa del sistema. D’aquesta manera es protegeix l’usuari, es garanteix una competència lleial i es preserva la sostenibilitat d’un servei públic essencial per a la cohesió territorial i social del país.

El ferrocarril necessita estabilitat reguladora, visió a llarg termini i decisions que reforcin la confiança en el sistema en el seu conjunt. Aquest és el debat que mereix la mobilitat sostenible a Espanya.