Societat assistida

Després dels episodis de pluja intensa d’aquest darrer tram de l’any, coincidint especialment en dies de molts desplaçaments causats per les trobades familiars (com és natural) i de les nevades, hem vist imatges de gran irresponsabilitat -i de temeritat, diria jo- de molts ciutadans que, malgrat les advertències reiterades per les autoritats davant les nevades i les pluges intenses, s’han llançat a la carretera per motius que res tenien a veure amb desplaçaments imprescindibles.

Una de les imatges més representatives d’aquests dies i que dona fe de la falta de prudència de determinades persones davant de situacions de risc, és la de l’acumulació de vehicles aturats enmig d’un temporal de neu seguida de les mostres d’indignació i els laments d’aquelles que s’hi han trobat -i que no poden dir en cap cas que hagi estat per sorpresa-. Enmig d’aquesta situació, no han faltat les queixes d’aquells que ploraven en veure’s atrapats a la carretera, protestant per la falta de serveis d’emergència que els ‘rescatessin’. Mereixen menció especial alguns comentaris de persones explicant situacions desoladores com el fet d’haver pagat 100 euros per anar a esquiar i no poder arribar a pistes per causa del temporal. Quin desconsol!

De veritat els professionals s’han d’arriscar per anar a rescatar a persones que no han estat capaces de pensar quines podrien ser les conseqüències -per a ells, sobretot, però també per als altres- pel fet sortir a la carretera en condicions climàtiques tan adverses? Un altre tema seria veure quanta d’aquesta gent circulava amb els equipaments necessaris ... són capaços de pagar 100 euros per un forfet, però no gastar-se’n 30 més per un joc senzill de cadenes que els preservi de fer-se mal i de fer-ne als altres. Molts de vosaltres direu ara que no es pot generalitzar, i teniu tota la raó: però avui es tracta de posar focus en totes aquelles persones que no han estat ni solidàries ni responsables i que han contribuït a generar situacions que podrien haver anat més enllà de l’anècdota.

Ja fa 35 anys d’aquella gran nevada del 8 de desembre del 1990 a Andorra, on es va veure atrapada tanta gent, la majoria, turistes catalans que no van poder tornar a casa fins a l’endemà. Al país dels Pirineus ho recorden vivament, com tothom que s’hi va veure implicat d’una manera o altra: col·lapse, persones atrapades i la prioritat de donar menjar i sostre. D’aquell episodi en va sortir una norma al país: entre novembre i maig, equipament d’hivern obligatori.

A Catalunya, la normativa també determina que, durant aquest mateix període de l’any, a zones de muntanya, amb neu o gel, calen cadenes o pneumàtics adients i, si no, sancions; i en alerta, restriccions de mobilitat (motos, no). Però més enllà de la llei, hi ha el deure i el sentit comú: si no és imprescindible, no surtis; si has de sortir, prepara’t. No ens hi juguem un forfet: ens hi juguem vides. D’exemples de desgràcies ja n’hem vist. Siguem adults d’una vegada i no esperem instruccions per sobreviure, si us plau.