L’estrella i el seu amic, cançó pòstuma

La setmana que ve, quan es compleixi el desè aniversari de la mort de David Bowie, veurem i llegirem una pila d’homenatges que recordaran la carrera irrepetible d’un dels artistes més complets de la història del pop-rock. Sentirem per enèsima vegada «Starman» i «Space Oddity», que sembla que siguin les úniques cançons del seu inesgotable repertori, i ens recordaran que el seu darrer disc, «Blackstar», va aparèixer el dia del seu 69è aniversari i exactament dos dies abans de la seva mort, cosa que el converteix, alhora, en l’últim truc d’un gran il·lusionista i en un testament certer i entranyable. Però segurament no explicaran que l’any que va viure amb un càncer de pàncrees mentre creava el seu darrer disc és una de les històries més emotives de les moltes que conté la seva vida.

Per treballar amb ell en l’elapé que sabia que tancaria la seva carrera, Bowie estava en disposició de cridar al seu costat el productor que volgués, però va trucar a l’home que el 1968, quan tots dos eren uns cadellets, li havia produït un single que ni tan sols no es va arribar a publicar en aquell moment, «In the heat of the moment». Tony Visconti va ser la seva mà dreta gairebé sense interrupcions fins a 1980, des de la misèria fins a l’èxit global; novament entre 2002 i 2003, i també al disc del 2013. Va compartir el temps de joventut en què Bowie va combatre amb teatralitat i histrionisme la seva profunda timidesa; va ser testimoni de la valentia amb què va declarar-se primer gai i després bisexual en un entorn rabiosament masclista; va assistir dolorosament a les addiccions que el van convertir en un energumen i va donar forma sonora als brillants girs estilístics que van fer de Bowie un compendi de tot el pop-rock del segle XX. Visconti és també l’heroi de «Heroes»: des de l’estudi on enregistraven a Berlín, Bowie el va veure besant-se amb una noia de l’equip just al costat del mur, i aquesta imatge li va inspirar la cançó. Passem per alt que la trajectòria sentimental de Visconti és més aviat llardosa: casat tres vegades (n’estava a Berlín), ara, passats els vuitanta, està aparellat amb una cantant (de nom premonitori: Young) cinquanta anys més jove.

Visconti va ser la primera persona aliena a la família que va saber que Bowie es moria, i el va acompanyar literalment fins a la tomba mig segle després d’haver treballat junts per primera vegada. Bowie va tocar totes les tecles imaginables, va regnar a tots els escenaris i va vampiritzar tot el talent que va caure dins del seu radar, però al final, quan s’acabava tot, va tornar al seu amic. Si li haguessin posat música hauria estat una gran cançó pòstuma.