Un nou any

Quan portes ja molts anys fent els dotze grans de raïm i formulant desitjos que mai no es compleixen potser el més lògic seria celebrar el Cap d’Any com un pur tràmit. Però la il·lusió de vegades és obstinada. I som legió els que cada u de gener tenim la sensació de posar el comptador a zero i encarem els dotze mesos que vindran com una nova oportunitat d’esmena i com una nova aposta per un món millor. Passada l’eufòria dels brindis i la ressaca de la celebració, m’aixeco el dia u com desarmat. Deixant-me portar per la cadència dels valsos de Viena i per la pau que es respira al carrer, sento com si la vida m’oferís una treva de vint-i-quatre hores per agafar forces i repensar-ho i reorganitzar-ho tot. Hi ajuda que el primer dia de l’any no hi hagi diaris i que, fora de l’actualitat més urgent, la tele ens deixi descansar fins a cert punt d’aquella voràgine informativa habitual. I em relaxa veure les restes de la festa del dia anterior, la gent que és llença a banyar-se a la platja armada d’optimisme i de resistència al fred, les imatges dels primers nadons de l’any, les previsions dels esdeveniments programats per als pròxims mesos... la sensació que tot està en repòs.

Avui mateix, dos dies després de sentir que ens estrenem de nou, la vida funciona encara a mig gas, com si aquella treva del dia u ens oferís una pròrroga per acabar d’agafar aire. Dimecres la cosa ja anirà de debò i tornarem a la batalla diària, a allò que alguns en diuen la rutina, però que és sempre una sorpresa. Arribaran les cites esperades, sí, els esdeveniments programats d’entrada: les rebaixes i la Setmana Santa, l’estiu, les vacances, la tornada a l’escola, el temps de les castanyes, un nou Nadal... I arribaran igualment els fets inesperats, els que d’una manera ara imprevisible ens ompliran d’alegria o d’abatiment. Potser vindran també noves amistats, però si se’m pogués concedir un sol desig només demanaria que en acabar l’any hi fóssim tots els que hi som ara, sense que en faltés cap ni un.