La dibuixant de somriures

Al novembre del dos mil dos, el director de cinema Carlos Saura va venir a Manresa per estrenar la seva darrera pel·lícula al nostre Festival, i el certamen l’hi va oferir un sopar amb un espectacle musical de bandes sonores; a mi em tocava presentar-lo, amb un guió escrit amb frases cèlebres del cinema recopilades pel crític i amic Lluís Bonet, posant-hi veu de Marlon Brando a The Godfather. Pocs dies abans, la companyia de cantants va pensar que, si a més de posar-hi la veu, em posaven la cara d’en Brando, ja seria l’hòstia; ni m’ho vaig pensar, una trucada i, dies després, unes pròtesis i una bona dosi de màstic i maquillatge, van ser suficients perquè la màgia de la Lolita Rovira fes possible que un Marlon Brando a la manresana sortís a l’escenari, convertint aquella nit en una de les més especials del Fecinema.

La notícia de la seva sobtada mort em va arribar tard, però no per això va ser menys dolorosa, en arribar a casa vaig tenir la necessitat d’obrir l’àlbum de records i allà hi havia la fotografia: Aquest qui escriu, amb en Saura i la Lolita Rovira lluint el seu esplèndid i entranyable somriure, que no era pintat perquè ella sempre el duia natural. Vaig anar girant fulles en les quals les fotografies testimoniaven l’immens treball, professional i prodigiós, d’una dona que va saber treure el millor de centenars de manresanes i manresans que han pujat a l’escenari; dècades d’Innocentades i obres teatrals, des de la primera en la qual a més de fer sortir el somriure va saber dissimular el meu nerviosisme, fins a la darrera en què convertia la confiança amb l’actor en seducció a l’expressió; anys de pintar l’encant de la història a la pell dels protagonistes de la Fira de l’Aixada; moments d’eixugar la suor i posar serenor, als convidats que seien davant les càmeres de l’extingida Televisió de Manresa, a les instal·lacions d’aquest diari; i la fascinació de tota una vida rebent els Reis Mags en el seu estudi, on els tenia a punt les reials vestimentes i els imprimia a la fesomia tota la il·lusió i la màgia del seu maquillatge perquè, després del llarg viatge, fascinessin als infants de tota la ciutat durant la desfilada pels carrers de Manresa.

Encetem un nou any sense la Lolita, serà difícil que ses Majestats Màgiques tinguin una expressió que els faci brillar com quan es posaven a les seves mans, la trobarem a faltar cada vegada que la mirada d’un actor ens emocioni; perquè ella va exercir un dels millors oficis del món, el de perfilar i il·luminar les fesomies i els ulls de les persones. La Lolita ens deixa orfes de la seva màgia personal i professional, i ara, quan més ens cal, qui ens contagiarà i ens dibuixarà el somriure? Gràcies per omplir l’escenari amb la teva humanitat.