Llàgrimes de llibertat

Mai he entès per què les llàgrimes tenen tan mala fama. No crec que plorar sigui de covards. Córrer, tampoc. I que al pobre Boabdil li retreguessin haver plorat com una dona la pèrdua de Granada, per —suposadament— no haver-la defensat com un home, és una de les grans masclistades de la història. I d’això beuen els rucs que encara avui són capaços d’increpar algú, quan se li humitegen els ulls, cridant “nena”. És la menyspreable resurrecció del masclisme de caserna, també en el llenguatge, del qual tant presumeixen els enamorats de l’autoritarisme. Que no són tants com ens volen fer creure, però haver-n’hi, n’hi ha.

Resulta curiós perquè, quan els veig o els escolto, em fan pena; però no em surt plorar. Crec que aquest verb mereix ser conjugat en circumstàncies molt millors. Tot i que és veritat que en això també hi ha classes. Es pot plorar de dolor, de pena, d’alegria, de ràbia, de nostàlgia… i és sa identificar cada cas perquè els efectes que provoca també són diferents. Una bona ploranera et pot reduir l’estrès, alleujar l’angoixa i fins i tot ajudar-te a prendre consciència d’alguna cosa que desconeixies. Perquè el plor també amaga una certa dosi de misteri.

Vaig tenir la sort d’assistir a l’últim concert de Sabina i els primers acords de Yo me bajo en Atocha van obrir els meus dipòsits de llàgrimes fins a deixar-los gairebé buits. Perquè, com que aquest cabronàs té cançons per a qualsevol circumstància de la vida, escoltar-lo és anar passant pàgines de l’àlbum de la memòria. Va ser reconfortant intercanviar mirades amb altres persones, algunes molt famoses, per cert, força homes, sens dubte, que estaven passant pel mateix tràngol. Tot i que tampoc sabria explicar amb exactitud el motiu, o els motius, d’aquell plor, almenys del meu.

El pas inevitable del temps? Saber que som fugaços? L’enyorança pels que ja no hi són? Que la cosa s’està posant cada vegada més lletja? Que hi ha gent que ho passa molt malament? No ho sé. Ni m’importa. Però crec que deixar fluir els sentiments és un reducte de llibertat al qual no penso renunciar.