Nit de Reis. Elogi de la lentitud

De petit m’exasperava que els reis triguessin tant a arribar, que sempre fossin els últims a treure el cap i que en arribar, per fi! - la festa nadalenca i familiar pràcticament s’havia acabat. I perquè després d’ells tornàvem a tenir, sí o sí, el panorama de la tornada a l’escola i el desert gelat de gener. No era tan anticipat com ara, però quan dies abans de Nadal a casa la mare feia el pessebre, el primer que em passava pel cap era agafar les tres figures i els seus camells i fer-los avançar cap al portal. Jo tenia pressa. Però ells no i per més que intentava manipular els tempos els tres Reis sempre romanien impertèrrits al seu desert i, només molt a poc a poc i amb el permís patern a mesura que ens cruspíem els canelons i els torrons, ens deixaven fer avançar les figuretes cap a destí. Jo tenia pressa, ells no. I jo frisava perquè les vacances s’acabaven i la màgia dels tres d’Orient se’m feia petita davant de tanta tardança. Reconec que mig vam guanyar la batalla quan van aparèixer el tió i els regals propis de Nadal que eren una indissimulada avançada dels regals de Reis. Però sempre eren regals petits. Els regals grans arribaven sempre puntuals, tard pel meu gust, però puntuals i mai la nit del dia 5 si no sempre el matí del dia 6 al menjador de casa, i aleshores en obrir-los ja t’havies oblidat de la tardança. Ara que m’ho miro amb perspectiva i amb una altra mirada que potser no és màgica, però sí que és més reflexiva penso que tota aquella trastada que ens feien els Reis Mags era un gran «elogi de la lentitud». Sí, lentitud, una paraula que ara mateix trobo en desús i que no té cap mena de probabilitat en aquest món de l’immediat i dels tiktoks de vint segons. Lentitud? Què vol dir lentitud en el nostre món que ens fa viure tant i tan de pressa? És possible viure amb una mica de lentitud? Possible, no ho sé, però necessari no en tinc cap dubte. Posats a reivindicar he escrit la meva carta demanant coses lentes. Que durin més - puta obsolescència programada en tot!- i que no s’acabin tan d’hora. Que puguis esperar-te una mica sense desesperar-te per gaudir més del que t’arriba sense que, quan t’arriba, ja sigui tard perquè t’has fixat i demanat una altra cosa. Lentitud per pair les coses i que no siguin velles i caduques just al moment que t’arriben. I que no et calguin totes, que puguis perdre’t coses mentre en gaudeixes d’altres. Que tot no s’esgoti al teu cap i a la teva vida abans no tinguis temps de pair res. No païm res i ens ho empassem tot alhora. Elogi de la lentitud en tot com a mantra per gaudir-ne. No sé si els Reis m’entendran que només els demani això. Segur que si, ells són, al pessebre, els Reis de la lentitud. Us espero, no tinc pressa.