Què fem amb els pobres?

Comencem l’any en el qual el món constata la seva davallada cap a l’abisme de les desigualtats creixents, de les ambicions i crueltats exhibides sense pudor, de les silencioses complicitats internacionals amb els genocidis, dels egoismes que esdevenen amenaces globals amb desastres, de repartiments desiguals que colpegen especialment als més explotats. Tot plegat justificat amb un corpus doctrinal neo-lliberal, el de la moto-serra, que es proposa suprimir drets socials i laborals perquè els rics, lliures d’impostos i lliurats a la cobdícia, puguin continuar escanyant els pobres, per suprimir serveis públics i gastar els impostos en armes, restaurant la retòrica de l’autoritarisme i justificant la guerra contra els diferents.

En mig d’aquest escenari que ens recorda els preludis de les grans massacres del segle XX, el nostre rovell de consciència humana ha d’enfrontar-se a les preguntes inevitables sobre el sentit de l’existència personal i col·lectiva. On es troba la font de sentit dels valors humans avui tan degradats?

Alguns creiem trobar el sentit d’existir en seguir els valors originals de Jesús de Natzaret, l’enviat de Déu per a «portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn a la llum, a posar en llibertat als oprimits, a proclamar l’any de gràcia del senyor» -un any de gràcia que, segons la tradició jueva servia per perdonar deutes, alliberar esclaus i retornar la terra expropiada-.

El seguiment de Jesús implica fer la voluntat de Déu que es tradueix en el testimoni compromès dels creients amb la justícia, l’amor i promoció del necessitat, des de l’església que vol esdevenir la resposta a la idolatria dels diners.

És possible que alguns cristians encara creguin que als pobres cal deixar-los a la misèria o en mans de la caritat cristiana, buscant justificacions esbiaixades en una encíclica de Pius XI proclamada el 1931, com va escriure Jordi Franch a finals d’any en aquest diari. Però el fet és que, des de la doctrina, i des de la praxi de molts creients màrtirs per defensar els pobres, com Monsenyor Oscar Romero, la Constitució pastoral formulada per tota l’Església al Concili Vaticà II, Gaudium et spes (goig i esperança), va afirmar que els pobres són els destinataris preferencials de la missió de l’església que no ha de vetllar només per suprimir la pobresa material sinó que està cridada a transformar les estructures que generen desigualtats per assolir la justícia i el bé comú. La Doctrina Social de l’Església ha desenvolupat abastament aquests principis en el llegat del papa Francesc i ratificat en la primera exhortació apostòlica de Lleó XIV.

Tant de bo que les paraules i els fets dels quals ens diem creients fossin més coherents amb els principis i no tan pagats de les litúrgies.