El tèxtil i la mineria

Va tornar a sortir en una sobretaula d’aquests dies. Vam tornar a explicar el present i el futur de Berga i del Berguedà en funció de la brutal sotragada que van suposar les crisis pràcticament simultànies del tèxtil i la mineria. Des d’aleshores, diem, aquí no hi ha un duro.

Això no obstant, la cantarella, per base que tingui, ja fa massa anys que dura. Les fàbriques tèxtils, al Berguedà i a tot Europa, van anar tancant a partir dels anys seixanta del segle passat. Per posar alguns exemples, Cal Casas va tancar l’any 1968, Cal Vidal el 1980 i Cal Bassacs el 2002. Pel que fa a la mineria del carbó, el procés d’extinció de l’activitat va iniciar-se també el darrer terç del segle XX. L’any 1989 van deixar de funcionar la majoria dels pous (inclinats, no verticals!) i el 1991 va plegar definitivament Carbones de Berga SA, després de vuit dècades d’activitat. De tot plegat, doncs, ja fa entre 30 i 50 anys!, massa temps per a continuar sent el principal argument que expliqui la relativa, però certa i prolongada decadència que viu, més que la comarca, la ciutat de Berga,

Per comparar amb una realitat propera, a la Manresa de la meva joventut era impossible imaginar la ciutat sense dos dels seus principals puntals econòmics i simbòlics: la Caixa d’Estalvis i la Pirelli. Tothom tenia familiars o amics en una de les dues cases. I això no obstant, l’any 2009, coincidint amb l’esclat de la crisi financera, la producció de pneumàtics es va aturar i la caixa manresana va llançar definitivament la tovallola. Com en el cas del tèxtil i la mineria, la fi de l’activitat no es va produir ben bé d’un dia per l’altre, però va acabar fent-se dura realitat i milers de (bons) llocs de treball van esfumant-se en un termini relativament curt de temps. Per sort, però, i aquí és on volia anar a parar, altres projectes i activitats han anat omplint el buit deixat. La Universitat no ha parat de créixer, el hub sanitari al voltant d’Althaia és impressionant, Ampans va com un coet, Tous es va quedar a la ciutat...

És evident que Berga no té les dimensions ni el potencial de Manresa, però també ho és que ni l’ajuntament (amb els diferents alcaldes i alcaldessa), ni els lideratges socials, ni la ciutat en conjunt hem estat capaços d’impulsar propostes prou potents que millorin el present i garanteixin el futur. De fet, el què està salvant la ciutat no és cap iniciativa pròpia sinó circumstàncies clarament externes, com la gratuïtat de la C16, l’expansió del teletreball, la millora lenta però real del transport públic interurbà o l’encariment de l’habitatge a la zona metropolitana, que han permès retenir i recuperar berguedans i berguedanes que cada dia es desplacen carretera avall per guanyar-se les garrofes.