Guimerà, els Reis i la Manresa lletja

El debat sobre el carrer Guimerà de Manresa ha durat més de 25 anys i ha estat, sovint, un diàleg per a sords, per a besucs, per a cunyats i per a la galeria. Hi han intervingut alcaldes amb força econòmica però sense força política i alcaldes amb força política però sense força econòmica; tècnics coronats com a intocables, opositors influents i botiguers amb tota mena de visions del que és Manresa: amb telescopi, amb microscopi i amb bena als ulls. Per això, ara que la transformació està en marxa, té molt sentit fregar-se els ulls i exclamar: «ja era hora».

Al tram més proper a la Muralla ja s’hi poden intuir coses. Si es comparen els nous paviments d’aquest tram amb els de l’altre extrem, on s’ha acumulat un antiurbanisme més propi d’un polígon industrial albanès abandonat que del cor comercial d’una ciutat catalana, es pot anticipar l’abast del canvi. Amb un altre Guimerà, Manresa serà una mica una altra, perquè molta gent la veurà d’una altra manera. Evidentment, aquesta reforma no resoldrà problemes de fons. Però, si es fa bé, hi ajudarà. Manresa s’havia acostumat a conviure malhumoradament amb la lletjor, i per canviar l’humor col·lectiu s’ha d’anar veient que la ciutat avança i que les coses lletges es tornen maques. Darrerament està passant, i aquesta setmana ha tornat a passar: hem vist millorar espectacularment un gran esdeveniment ciutadà, la cavalcada de Reis, ara dignificada amb unes carrosses esplèndides, músiques professionals, tocs d’animació i l’encert d’haver liquidat el llançament de caramels, que generava corredisses juvenils perilloses i molt estimuladores dels comentaris xenòfobs. Com a Guimerà, més d’un devia dir que ja era hora. A veure quin dia es pot dir al Barri Antic, que és la mare dels ous i l’origen del gran trauma de l’autoestima manresana.

Només una observació potser precipitada: els carrers de vianants amples com Guimerà acostumen a estar força nets de mobiliari urbà. Ciutats tan distants geogràficament i demogràficament com Glasgow, en una punta, i Bari, en l’altra, tenen eixos comercials espaiosos i nets. Pel mig del continent en trobareu tants exemples com vulgueu. Deu ser així per alguna raó. En canvi, el nou Guimerà s’intueix molt ple. I no s’hi veu gaire clar per on han de passar els cotxes dels veïns i les furgonetes de repartiment.

Esperem que tot estigui ben rumiat. A Guimerà, de reforma problemàtica i decebedora ja n’hi hem tingut una.