La nevada del 5 de gener

Feia temps que no es veia una nevada com la de la vigília de Reis d’aquest any. Una nevada que en moltes memòries infantils quedarà fixada com la primera vegada que veien caure la neu amb prou quantitat per a arribar a deixar una bona emblanquinada a teulades i carrers, encara que només fos per una estona, fins i tot a comarques i poblacions on la neu no és gens habitual. Però el canvi de temps ha estat altre cop sobtat i radical, i el matí del dia de Reis, en contrast amb la jornada anterior, ha aparegut amb un cel pràcticament sense núvols i amb un sol que ha lluït ben esplendorós. Tot i això, els pronòstics meteorològics ja han anunciat noves nevades a les comarques pirinenques i alhora temperatures que aniran pujant i baixant, sense seguir una tendència gaire clara. Però som al pic de l’hivern i lògicament no podem pas esperar que faci calor.  

Mentrestant, al marge de les contingències meteorològiques que afectin el nostre país, el món continua rodant al seu ritme i continuen succeint una sèrie d’esdeveniments, que podem considerar propers o llunyans, però que d’una manera o altra també ens condicionen, ens estimulen, ens entristeixen o fins i tot ens indignen. Sobretot quan es tracta de declaracions públiques o d’accions de personatges coneguts per la seva insistència en allò que els interessa personalment i l’oblit absolut d’allò que pot necessitar o afectar a la resta de la població. És el cas, una vegada més, del president dels EUA Donald Trump, que torna a insistir en la seva voluntat de dominar Groenlàndia -que pertany a Dinamarca- perquè diu que és essencial per la defensa dels Estats Units. Trump té por que Dinamarca l’ataqui? Evidentment que no. En realitat l’únic que li interessa és apropiar-se de les riqueses minerals groenlandeses. I Trump està segur, i a més ho comenta explícitament, que un país petit com Dinamarca de cap manera podrà resistir la pressió d’un gegant com els EUA. Queda, doncs, ben clar: la llei del més fort com a mètode de relació política.