La Fia-faia: 25 anys de la posada al dia de la festa

La Fia-faia és una de les celebracions de foc més singulars del Pirineu. Arrelada de temps immemorials, s’ha celebrat sense interrupció a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola. Tot i mantenir un fort valor identitari, havia anat perdent vitalitat i la crema de faies era bàsicament infantil; s’havia empobrit en participació, diversió i relleu generacional, especialment a Bagà. A finals del segle XX, la necessitat d’una posada al dia era evident.

L’any 2001 es va obrir un procés de reflexió en celebrar-se les «I Jornades de la Fia-faia i les festes del foc». Participaren com a ponents: Jan Grau, Albert Rumbo, Joan Soler, Jordina Blanc i Xavier Pedrals, historiadors, folkloristes; es va debatre com revitalitzar la festa. Les jornades les organitzà l’Associació Medieval presidida per Josep Ureña.

La meva ponència era la que incloïa les propostes de millora, es basava en la recerca històrica, entrevistes i la comparació amb altres festes de foc del Pirineu. El principi era clar: no inventar res, sinó recuperar allò que s’havia perdut i actualitzar-ho, mantenint l’autenticitat.

Un dels elements clau i absolutament nou de la reforma va ser la recuperació de la baixada de faies, desapareguda des de la Guerra Civil. Es va adaptar en l'actualitat: els fallaires encendrien el foc a la muntanya a la posta de sol i el portarien fins al nucli urbà seguint itineraris estudiats per seguretat, visibilitat i coherència històrica. Aquella decisió, inicialment plena d’incerteses, s’ha convertit en un dels moments més emblemàtics i espectaculars de la festa.

La reforma també va introduir altres elements: la crida a toc de corn, una rebuda ritual dels fallaires, la consolidació de l’àpat popular d’all i oli de codony i, més endavant, una música nova inspirada en el folklore tradicional, obra encertada de Neus Simon i de la que ja s’havia parlat anys abans, a més d’una dansa col·lectiva que recorda l’esperit de l’antiga dansa desapareguda. Algunes propostes com la recuperació completa de la Vetlla de Nadal a Bagà, on es feia per reis, es van descartar o ajornar per manca de condicions socials o de seguretat. Fins més endavant es va poder recuperar el lloc de Faia per la festa. Les faies cremades als balcons pels més petits és una de les propostes que ha tardat més a concretar-se. Altres elements, com les corredisses, resten pendents.

Les dades confirmen l’èxit de la revitalització. El nombre de fallaires i de faies cremades s’ha multiplicat exponencialment, la participació s’ha estès a totes les edats i la festa ha millorat molt el seu caràcter lúdic, participatiu i identitari. La coordinació entre ambdós municipis ha enfortit el conjunt de la celebració A Sant Julià de Cerdanyola es mantenen característiques pròpies, marcadament la Vetlla de Nadal.

Avui, la Fia-faia és una festa viva, arrelada i alhora oberta. Sense deixar de ser una celebració genuïnament baganesa i cerdanyolenca, ha guanyat projecció comarcal i nacional, despertant l’interès de visitants i mitjans de comunicació. Sempre amb l’ajuda imprescindible dels ajuntaments de Bagà i Cerdanyola.

A la Fia-faia cada època hi haurà deixat una petjada, la nostra petjada, la de la nostra generació serà excel·lent: haurà recuperat la baixada, posat la música, introduït la nova dansa, obtingut els reconeixements com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional i Patrimoni de la Humanitat, un llegat pel futur i una gran satisfacció !!!. Estrictament Fia-faia significa «cremem faia»; és el que seguirem fent a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola