Una singular pèrdua de dignitat

Hem d’estar molt contents que, just a la setmana d’haver estrenat any, tinguem motius per a sentir-nos fraternalment identificats amb aquells que des de fa centúries han patit privacions, persecució per motius identitaris, dèficits assistencials i cap opció a un mínim benestar. La identificació també recorda la limitació de llibertats i drets fonamentals vulnerats per governs opressors emparats per una justícia parcial, amb l’auxili d’una policia oficial legitimada per a la violència, que compta amb una altra de patriòtica en vetlla permanent des de les clavegueres de l’Estat. Entenc que la seva ànsia per superar tanta angoixa tenia la fortalesa dels convenciments que acaben vencent en una lluita, per desigual que siguin els recursos. I que fins i tot tenien al cap el nom del líder en qui confiar per guanyar la llibertat. Tanmateix, allò que grinyola en el reconeixement solidari de la seva lluita, és l’acceptació gairebé mesella del sàtrapa que els ha alliberat del dictador corrupte que els ofegava fins ara. Parlo dels veneçolans, és clar. Però no podem negar que podríem parlar dels catalans, si comparàvem identitats arrabassades, drets negats, benestar malmès i repressió dissuasiva de qualsevol anhel de llibertat. Fins i tot podríem establir paral·lelismes amb la pretensió de comptar amb un lideratge capaç d’arrossegar, però que més aviat també dona mostres d’arrossegar-se quan és l’hora de plantar cara. Crèiem superada l’etapa aquella del peix al cove perquè volem el pa sencer, però després d’estar enredant durant dos anys, van i es conformen amb les engrunes dels rossegons per a distreure la gana. I encara ens hem de sentir a dir que som uns afamats per part aquells que escuren el nostre plat. Quin negoci, el nostre, com el dels veneçolans. A ells els prenen el petroli i la dignitat com a poble, i a nosaltres la capacitat per a gestionar els recursos que generem. Alguns pensen que la dignitat no procura per a la subsistència, i que l’important ara és fer. En diuen fer avançar el país. És a dir, si amb 4.700 milions més podran millorar els serveis públics i el benestar dels catalans, quan recaptem l’IRPF ningú no s’imagina la bicoca que ens espera en l’atenció sanitària, i en l’ensenyament, i les infraestructures que modernitzaran el país. És a dir, podrem deixar de reclamar els 22.000 milions anuals que se’n van a Madrid i no tornen.  Això sí que seria singular. Si fem una festa amb el que ens “han donat” ara, imagineu què podríem fer amb gairebé cinc vegades més cada any? Cada any! Algú hauria de fer números per saber a quant ens ha sortit empassar-se el gripau de la dignitat. Aquesta que ens malmeten cada dia per terra mar i aire, seguint l’estil que imposa Trump a Veneçuela i el que vindrà.