Groenlàndia

Això d’en Trump amb Groenlàndia és lleig, però no és nou. Els Estats Units han intentat diverses vegades adquirir aquest tros de planeta. L’últim de provar-ho fou Harry Truman l’any 1946, fa vuitanta anys, just acabada la guerra.

Groenlàndia és considerada l’illa més gran del món amb 2.166.086 quilòmetres quadrats, nou vegades la Gran Bretanya, tot i que (fins ara...) només una cinquena part de la seva superfície està lliure de gel permanent. En aquest immens territori polar hi viuen només 56.000 persones, la majoria de les quals són i es consideren inuits, la població originària del país. I dic país perquè tant la població groenlandesa com l’ordenament legal del Regne de Dinamarca, al qual estan vinculats des de fa 300 anys, consideren Groenlàndia una nació amb el corresponent dret inalienable a l’autodeterminació.

En aquestes condicions, podria sorprendre que la via que ha escollit la Casa Blanca per mirar d’incorporar aquesta illa de l’Atlàntic Nord als Estats Units d’Amèrica en qualitat de territori associat, sigui la comercial i no la política, que inclouria un procés democràtic i legal. Sobretot si tenim en compte que estem parlant de menys de 40.000 votants, un volum de població relativament barat de convèncer a còpia de prometre inversions milionàries, crèdits subvencionats, vols d’avió regalats, beques tot inclòs, exempció permanent d’impostos o fins i tot cash damunt la taula. Una potència com els EUA té eines i mitjans de sobres per mirar de seduir un grup tan relativament petit de persones. Però no ho faran. No optaran per la via de l’autodeterminació i l’adhesió voluntària. Per dues raons. La primera és que Trump entén la vida i la política en termes de mercat, de compra i venda, i aquí és on se sent còmode i poderós. La segona, i més interessant, és que l’autodeterminació no forma part de la cultura política nord-americana. A partir de les 13 colònies inicials, els altres 37 estats s’han incorporat als EUA per conquesta o per adquisició.

Només Texas va sol·licitar-ho formalment, però en un procés que dista molt del que ara entenem per democràcia. Ni tan sols Puerto Rico, que no és un estat federat sinó associat, té reconegut aquest dret en l’ordenament legal nord-americà (sí, en l’internacional). I com que l’adhesió no ha estat lliure, la separació, la possible independència de qualsevol dels 50 estats, tampoc està legalment permesa.

El tribunal constitucional va sentenciar l’any 1869 que la unió és perpètua (com les condemnes) i que cap estat pot plantejar-se la independència.

Si els EUA acceptessin la incorporació de Groenlàndia a través d’un procés d’autodeterminació, també haurien d’acceptar la seva reversibilitat, és a dir la possibilitat d’una futura separació, i això establiria un precedent que no entra ni en els seus plans ni en els seus esquemes.