Qui vol morir per Groenlàndia?

Està preparada Espanya per arriscar la vida dels seus soldats en defensa d’una Groenlàndia danesa atacada pels Estats Units? Fa quatre dies la pregunta hagués semblat una marcianada, però les coses van molt de pressa en aquest primer any del segon mandat de Trump. El segrest de Nicolas Maduro a Caracas ha demostrat que cap acció no és impensable, i veure Corina Machado regalant-li la medalla del Nobel de la Pau ens ensenya que qualsevol humiliació és imaginable.

El trumpisme no s’explica amb cap de les moltes ficcions polítiques que han produït el cinema i la televisió nord-americans, siguin bonistes o cíniques; s’entén millor a través de la saga d’El Padrí i els besamans al cap de la família, justament la imatge que tanca la primera pel·lícula per indicar que Michael és el nou «don» indiscutible. Ha consolidat la seva posició amb un bany de sang sense presoners, i la mantindrà de la mateixa manera a la segona part, fratricidi inclòs.

A la ficció de Puzo i Coppola tant la guerra com els tractats de pau entre les bandes són pel control i explotació del màxim de territori; de la mateixa manera, la doctrina Donroe (Donald+Monroe) estableix que Estats Units ha de controlar la seva part del món si us plau per força, i el mapa inclou Groenlàndia. Però la gran illa gelada (té gràcia que el nom signifiqui «país verd») pertany al regne de Dinamarca, que és un estat d’Europa, de la Unió Europea i de l’OTAN. ¿Els estats europeus aliats del danès han de córrer a ajudar-lo si Trump fa realitat l’amenaça d’annexionar-se l’illa per la força en cas que no aconsegueixi comprar-la?

L’administració Trump és baladrera però no és ximple. Els seus estirabots funcionen sovint com a globus sonda per mesurar la reacció dels possibles adversaris. A Europa ha detectat el que ja sabem: desunió i crisi de la democràcia liberal, i treballa per aprofundir totes dues mancances. En el conjunt de la població no existeix un patriotisme europeu; cadascú és de casa seva, i a tot estirar percep la Unió com a positiva però artificial. ¿En quants països els ciutadans acceptarien enviar els seus soldats a jugar-se la pell perquè una illa al costat de Canadà continués en mans de Dinamarca? Qui s’arriscaria a començar un enfrontament a gran escala per aquest motiu? L’emperador coneix la resposta i per això no afluixa la pressió. Vol que anem a besar-li la ma. Anteriors presidents també ho volien, però amb maneres eren de la vella escola.