Compreu taronges de València o de Sud-àfrica?

A aquest pas, Donald Trump voldrà annexionar Europa. O Andorra, aquest petit estat del Pirineu, refugi dels que no volen pagar impostos al seu país d’origen. Fora bromes, cada dia ens llevem amb una bengala dialèctica del president dels Estats Units. La seva intenció d’annexionar-se Groenlàndia, terreny pertanyent a la corona de Dinamarca i amb autonomia pròpia, peti qui peti, és el seu últim propòsit. Vladímir Putin i Xi Jinping deuen estar fent-se un bon fart de riure a l’espera de continuar reivindicant possessions. Ja sigui Ucraïna -primer pas abans de seguir amb l’annexió d’altres ex repúbliques soviètiques avui sobiranes- o Taiwan, que un dia d’aquests serà envaïda. Mentrestant, a la tragèdia i les perspectives sobre Gaza, la guerra al Sudan i al Iemen (en un bàndol l’Aràbia Saudita i en l’altre els Emirats Àrabs) s’hi ha sumat la matança del règim dels aiatol·làs d’una població que aspira a viure en llibertat. Al costat de tot això, la intervenció a Veneçuela, on Trump ha designat Delcy Rodríguez com a presidenta titella, és un detall.

Un esperit de diàleg. Aquest és el lema del Fòrum de Davos que reunirà del 19 al 23 de gener poderosos i polítics a la ciutat alpina suïssa. Els documents acabats de publicar pel World Economic Forum alerten sobre la complexitat dels nous riscos i d’una geopolítica que ha tornat a posar el petroli, com exposa la portada d’aquest número de l’‘actius’, en la primera línia d’interès estratègic. Conjugar el verb dialogar és sempre una bona manera d’aparentar el millor dels bonismes per intentar convèncer els esbirros. Aquests saben que la mantega, fins i tot de la millor qualitat, es fon amb la calor.

De mantega, taronges, vaques i gambes n’estaríem parlant més a la nostra estimada Unió Europea si el vertigen internacional no generés tanta ansietat. La firma del tractat entre Mercosur i la UE, salvat in extremis per la nova estadista continental, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, no ha sigut ben rebut pel nostre sector primari. Hi ha hagut talls en algunes vies -l’AP-7 abans de Figueres, per exemple- per part dels camioners i protestes als països més afectats.

Des dels inicis de l’abans anomenada CEE (Comunitat Econòmica Europea) es van crear les subvencions adequades per mantenir en peu de pau els agricultors, especialment els francesos, sempre els més virulents. Per això es va crear la Política Agrària Comuna i un sistema de prestacions que permetia mantenir ben conservat el camp o, com diuen al país veí, el terroir.

Uns números. En el cas d’Espanya, el sector primari ha passat de representar el 50% de l’ocupació el 1950 al 3,34% en l’actualitat. 747.300 persones treballen del camp i la pesca, un 2,5% del PIB. A la UE són 9,4 milions de persones, un 4,5% del total de l’ocupació activa. En el mapa del rendiment del camp al continent, un país destaca pel seu alt valor (almenys, fins al 2022): Ucraïna. La seva, esperem, futura entrada a la UE serà molt discutida per les seves conseqüències en el comerç agrícola. Ja està discutida a França.

Per resumir, els que treballen al camp consideren que l’arribada de més productes procedents de Llatinoamèrica posa en perill la seva feina perquè augmentarà la competència, que vendrà a menors preus. Argumenten que la UE s’inundarà d’aliments elaborats amb uns costos molt menors -laborals i fiscals-, a més de no tenir les mínimes garanties sanitàries. Consideren que les exigències, des de l’ús de fertilitzants fins als controls d’additius en aquests països, són molt menors que aquí. Des de la UE no es deixa de recordar que tots els productes que es venen a les nostres fronteres superen els estàndards sanitaris europeus. És igual que siguin pomes de Xile, alvocats del Perú, llagostins de les maresmes de l’Equador o tequila mexicà. La UE també ha explicat que l’acord comercial ja és ple de salvaguardes i restriccions, analitzant producte a producte.

Fa temps que observem als mercats taronges de Sud-àfrica i beines del Marroc i Kenya. No sempre és possible comprar productes quilòmetre zero. No hi ha prou oferta i els preus són elevats. Abans, almenys a Espanya, consumíem els productes de temporada i alguns considerem poc apropiat menjar a l’hivern síndria o a l’estiu taronges.

L’equilibri és difícil: defensar el nostre sector primari i facilitar l’augment de les interaccions comercials. I que el consumidor decideixi intel·ligentment i emocionalment.