Consumir menys no és retrocedir

Durant dècades se’ns ha repetit una consigna gairebé indiscutible: créixer, produir i comprar. El progrés s’ha mesurat en xifres macroeconòmiques, en l’augment constant del consum i en la capacitat de substituir allò vell per allò nou amb una rapidesa cada vegada més gran. Consumir més s’ha convertit en sinònim de benestar i d’èxit. Però aquesta idea, tan arrelada com fràgil, comença a mostrar signes evidents d’esgotament.

Vivim en un planeta amb recursos limitats, però continuem organitzant l’economia com si no existissin fronteres físiques ni conseqüències a llarg termini. Canviem de telèfon mòbil abans que deixi de funcionar, renovem la roba impulsats per modes efímeres i acceptem l’obsolescència programada com si fos una llei natural. Tot plegat té un cost que sovint no apareix al tiquet de compra: degradació ambiental, explotació de recursos i de persones, i una crisi climàtica que ja no és una amenaça futura, sinó una realitat present.

Malgrat això, reduir el consum encara es percep com una amenaça al nivell de vida, com una renúncia o fins i tot com un pas enrere. Potser perquè hem confós benestar amb acumulació. Consumir menys no significa viure pitjor, sinó viure d’una altra manera. Significa escollir amb més criteri, prioritzar la durabilitat per sobre de la novetat i posar el focus en allò que realment aporta valor a les nostres vides.

L’excés de consum, de fet, no ha complert la promesa de felicitat que l’acompanyava. Al contrari, ha generat una dinàmica d’insatisfacció permanent. Treballem més per poder comprar més, però rarament ens sentim plenament satisfets. La publicitat crea necessitats artificials i transforma el desig en urgència. Quan assolim un objectiu material, immediatament se’ns n’ofereix un altre. El resultat és una cursa sense línia d’arribada, marcada pel cansament, l’ansietat i una sensació constant d’insuficiència.

El mite del creixement infinit tampoc no resisteix una lectura social. Un sistema que necessita expandir-se de manera contínua tendeix a precaritzar l’ocupació, a concentrar la riquesa i a deixar enrere aquells que no poden seguir el ritme imposat. La promesa de prosperitat universal es dilueix quan el benestar depèn de consumir cada vegada més en un món cada vegada més desigual.

Repensar el consum no pot limitar-se únicament a decisions individuals, tot i que aquestes siguin necessàries. És un debat profundament polític i cultural. Implica qüestionar els models econòmics vigents, revisar el paper de la publicitat, replantejar els temps de treball i redefinir què entenem per èxit i progrés. No es tracta de demonitzar el consum, sinó de retornar-li la seva funció original: satisfer necessitats reals, no sostenir un sistema basat en l’excés.

Potser el veritable avenç no consisteix a produir i comprar sense límit, sinó a aprendre a viure millor amb menys. A mesurar el progrés no només pel que acumulem, sinó per la qualitat de vida, la justícia social i la cura de l’entorn que compartim. Perquè consumir menys no és retrocedir; és, probablement, una de les formes més responsables i sensates d’avançar. En definitiva, una qüestió de consciència sostenible.

Crec que ha arribat el moment de repensar, de debò, el mite del creixement infinit. Siguem smart people.