El control de la moneda

La independència dels bancs centrals és un principi fonamental de la macroeconomia. Aquest principi sosté que la política monetària ha de ser dissenyada i aplicada per autoritats tècniques, no per governs subjectes a cicles electorals i incentius a curt termini. Els motius són obvis. Els governs tenen incentius naturals per estimular l’economia en períodes preelectorals, sovint promovent polítiques expansives que generin creixement artificial a curt termini, però inflació a mitjà i llarg termini. Aquest fenomen, conegut com el cicle polític de l’economia i de marcat biaix inflacionari, es repeteix a nombrosos països.

Un banc central independent hauria d’actuar com a contrapès institucional que impedeixi que l’executiu manipuli els tipus d’interès per aconseguir rèdits polítics immediats. Perquè la política monetària sigui efectiva cal que els agents econòmics creguin que el valor de la moneda es mantindrà, que la inflació es controlarà i que la institució no actuarà de manera erràtica. Quan un banc central és percebut com a dependent del poder polític, les expectatives d’inflació augmenten automàticament, cosa que encareix el crèdit, penalitza la inversió i debilita la moneda.

La credibilitat, aquest intangible tan essencial, només es pot preservar si l’entitat monetària és autònoma i resistent a la pressió política. Un risc recurrent és que els governs pressionin el banc central perquè monetitzi el dèficit públic, és a dir, que imprimeixi diners per finançar la despesa. Això ha estat l’origen de múltiples episodis de crisi inflacionària o hiperinflació arreu del món. La separació institucional entre la política fiscal dels governs i la política monetària del banc central és l’únic mur de contenció real davant d’aquesta temptació.

Malauradament, però, aquesta separació és cada vegada més feble. La compra de deute públic per part del Banc Central, una operació habitual i ordinària, no deixa de ser una monetització indirecta de la despesa pública. Sense independència, les primes de risc augmenten i la volatilitat es multiplica.

Nombrosos casos han confirmat que els països amb bancs centrals independents presenten inflacions més baixes i estables, menor volatilitat en la política monetària i millors perspectives de creixement sostingut. Malgrat aquests principis, el cas recent de la Reserva Federal dels EUA mostra fins a quin punt la independència d’un banc central pot veure’s amenaçada quan el poder polític decideix intervenir-hi per interès propi.

Des del moment en què Jerome Powell va augmentar els tipus d’interès per frenar la inflació, Donald Trump va iniciar una campanya de pressió pública, atacant-lo personalment i culpant-lo de qualsevol problema monetari. La insistència de Trump a rebaixar el tipus d’interès reflecteix clarament la voluntat d’acomodar una política monetària al seu objectiu polític prioritari: consolidar un mercat alcista que afavorís la seva imatge, abaratir el cost de l’enorme deute públic dels EUA i depreciar el dòlar per incrementar les exportacions.

La situació és especialment delicada per als Estats Units, un país altament endeutat amb un deute públic de gairebé 37 bilions de dòlars, equivalent al 125% del seu PIB. Això implica que un increment de l’1% en el tipus d’interès mitjà que paga el Tresor comporta 370.000 milions de dòlars addicionals anuals només en interessos. De fet, els EUA destinen 850.000 milions a defensa, però encara més a pagar interessos del deute: 880.000 milions, una càrrega equivalent a la producció total anual dels Països Baixos.

L’últim episodi, amb una citació del Departament de Justícia contra Powell just abans que acabi el seu mandat , projecta un missatge inequívoc: la Casa Blanca està disposada a atacar directament el director de la Fed per assegurar-se decisions alineades amb els seus interessos.

Aquesta maniobra té una lectura institucional molt greu: el banc central més influent del món es troba sota una pressió política directa. El missatge és clar: qui accepti el càrrec haurà d’obeir els dictats polítics en matèria de tipus d’interès. I això és exactament el que la teoria monetària desaconsella: subordinar decisions tècniques a estratègies polítiques.

Amb una inflació del 2,7%, uns ingressos aranzelaris insuficients i un dèficit fiscal de 1,9 bilions de dòlars, forçar una política monetària expansiva —rebaixa del tipus d’interès per estimular artificialment l’economia— és altament perillós. Pot provocar la venda massiva de bons, desconfiança i augment sobtat dels tipus a llarg termini, el debilitament del dòlar i la inestabilitat financera global.

Tot això és incompatible amb el principi fonamental que justificava la independència de la Fed des de la seva creació l’any 1913. Vulnerar la independència del banc central és jugar amb foc. Si el Banc Central esdevé una eina electoral, el polític obté el control de la moneda i del sistema creditici.

Un retorn ben dissenyat al patró or retornaria la independència del banc central establint una regla monetària automàtica i no manipulable pels governs. No seria pas un anacronisme: el veritable parèntesi històric és el sistema actual de paper moneda pur, instaurat el 1971 quan Nixon va suspendre la convertibilitat del dòlar en or. Un ancoratge real obligaria a una disciplina fiscal estricta, impediria el finançament polític del dèficit i blindaria la política monetària davant interferències electorals. En definitiva, la restauració del patró or actuaria com un fre institucional sòlid contra la ingerència del poder polític en la moneda i el crèdit.