Florentino, a banda Trump i Julio Iglesias

Si l’ego és la veueta interna -simplificant-ho molt- que defineix la identitat, les creences i la imatge que cadascú té de si mateix, el dia a dia ens descobreix personatges amb incapacitat manifesta per acceptar crítiques, ni mostrar cap empatia en les seves relacions socials. Si parlem de personatges públics, aquesta setmana podem triar el cas de Florentino Pérez, per no insistir amb Donald Trump, i marcar distàncies amb Julio Iglesias, vell verd i pervers depredador sexual. Els que saben de futbol atribueixen el naufragi del Titànic merengue a l’ego inabastable del president que el pilota. Els èxits professionals i la reverència a la seva influència en les elits del Poder (en majúscula), li han creat una autopercepció sublimada fins a l’infinit que el fa actuar al marge de qualsevol criteri que no sigui el seu. Els qui saben de psiquiatria potser el definirien com a patidor d’un ego dèbil, inflat, sobredimensionat que li provoca l’arrogància de creure’s superior als altres. Que està necessitat de la validació externa constantment. Per això fa d’home orquestra, convençut que sap tocar tots els instruments, contractar els millors jugadors de futbol, posar i treure entrenadors a caprici, o enfrontar-se malaltissament a tots els organismes futbolístics del món, i del Barça en particular. Es devia envalentir quan va saber treure profit econòmic d’uns pous marins defectuosos davant la costa catalana, inicialment només previstos per a emmagatzemar-hi gas. Diuen els entesos en política, que el «señorio» d’aquest senyor va quedar palès quan va fer costat al Partido Reformista Democrático i l’anomenada «Operació Roca», que va fer figa en l’intent de portar el polític català a la governança espanyola en les eleccions del 1986. Florentino anava de número dos i comptaven amb l’aval del poder econòmic, però vam acabar pagant la festa els catalans (i els manresans en la part que ens toca) amb la construcció de l’autopista Terrassa-Manresa com a contraprestació al que havien invertit en el PRD. Un altre pou sense fons on deu sucar algun espavilat. Però si deixem d’aprofitar el cas del president del Real Madrid, el fet és que podem trobar molts exemples de persones amb un ego alterat, que es manifesta amb una exagerada autoestima que deriva cap a una arrogància insuportable en el seu entorn. Tots coneixem algú preuat de si mateix i refractari al contrast de parers sobre com dirigir una entitat, un partit polític o un país, posem per cas. N’hi ha que, fins i tot, s’atribueixen la potestat de posar o treure col·laboradors si no compleixen les seves directrius, en lloc d’aprofitar-ne la discrepància enriquidora. Com Florentino, creuen saber de tot i cauen en el ridícul més espantós. No us venen noms al cap?