De ‘imbotsters’ i homes ferotges

Aquesta setmana he descobert, no sense desconcert, un nou síndrome associat a la IA (tot va molt de pressa!): el síndrome de l’imbotster. Una mena de síndrome de l’impostor modern, vaja. Llegeixo que defineix la por i l’ansietat de molts professionals davant la possibilitat que la seva feina sigui percebuda com a no autèntica davant el perfeccionament de les creacions de la intel·ligència artificial. Està passant que una bona feina, de vegades, aixeca sospites. Com passa amb el síndrome de l’impostor, el síndrome de l’imbotster el pateixen, precisament, aquells que no són impostors ni deleguen les seves tasques a la IA, una cosa que ja és impossible de frenar. El camp de proves és LinkedIn, que s’ha convertit en un aparador on cada dia més usuaris recorren a la intel·ligència artificial per desplegar èxits amb textos llargs, professionals i impecables. Tant, que no s’hi endevina l’ànima. El resultat és un paisatge de textos polits que no generen rebuig, però tampoc interès. De fet, LinkedIn calcula que més de la meitat de les seves publicacions llargues ja estan generades per IA. Això explica la uniformitat d’aquest tipus de textos, però no explica per què acceptem pretendre ser perfectes quan el defecte és, justament, una prova d’humanitat. Encara més: potser és «la tara» el que defineix la personalitat. És irregular, biogràfica i intransferible, allò que ens fa únics; just el contrari d’un estàndard eficient i, potser per això mateix, irrepetible. Assumir el risc de ser reconeixible és, tal vegada, l’única forma de perfecció que val la pena. Petites coses del quotidià sobre les quals pensar mentre una part del nostre còrtex cerebral intenta assimilar les notícies que expliquem aquests dies. Els grans moviments de l’escena internacional —que ves a saber com acaben— i la mort per un tret a boca de canó d’una dona a Minnesota que es va creuar amb un agent de policia per al qual no trobo prou paraules. La IA, en un exercici d’equilibri i pulcritud, potser em suggeriria descriure’l com un agent format per actuar amb por i no amb criteri; un cos entrenat per reaccionar abans de pensar. No un monstre excepcional, sinó el producte força ordinari d’un sistema que ha convertit la prevenció en anticipació violenta. Fruit, dic jo, d’una mentalitat pròpia d’homes ferotges. Avui hi ha tres infants que no tenen mare.