L’arcàdia de l’odi

Vota’m, tornaràs a tenir 20 anys i seràs tan maco com mai vas ser. Una cosa semblant promet la ultradreta d’arreu del món. La tornada impossible al passat i a una puresa que mai va existir. És una utopia, sí, com sempre hi ha hagut en totes les ideologies. Només que aquesta no és nova i sabem que acaba malament. Trump ens mostra la ruta actual. El rebuig de la immigració és l’imant que conquereix voluntats.

Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, els migrants sustenten l’hostaleria, el camp, la indústria agroalimentària, la construcció i altres serveis. Són un factor impulsor del creixement econòmic general. Però Aliança Catalana i Vox els converteixen en el boc expiatori de les carències del sistema. Amb dades a la mà, no es pot equiparar immigració a delinqüència ni responsabilitzar-la de totes les deficiències dels serveis socials, però és molt fàcil manipular la realitat, exacerbar la por i agitar l’odi. Comparteixen la promesa: vota’ns i el teu país, la teva terra, el teu carrer serà una arcàdia de pau i essències pàtries. I això, ¿com s’aconsegueix?

Trump també té la resposta, i l’estem veient en directe. Caceres teatralitzades de migrants per deshumanitzar-los. Carrers presos per policies armats fins a les dents, amb actituds més pròpies de paramilitars que d’una policia democràtica. Un govern que empara i promou tota mena de barbàries i un magma de seguidors disposats a humiliar i insultar el dissident. Qualsevol gest compassiu és objecte de burla, mentre la brutalitat és un valor per exhibir. La violència no s’atura en els migrants, només es torna més famolenca. Ningú està fora de perill. Renee Good, la dona assassinada per un policia migratori a Minnesota, és la trista prova. Els seus tres fills blanquíssims, educats en el catolicisme més devot, ja coneixen l’arcàdia promesa: una meitat de la societat embrutida i l’altra meitat trepitjada. No hi ha puresa on arrecerar-se. O convivència i prosperitat compartida o una societat partida per la violència.