Les vies mortes

Aquesta setmana l’alcalde de Manresa ha participat a Lleida, amb altres batlles del país, en una jornada sobre ciutats intermèdies i mobilitat; en Marc Aloy va fer una lluïda intervenció explicant les millores i l’èxit del bus urbà en els darrers anys, o el nou projecte d’implantació del servei de bicis baik per a una mobilitat més sostenible; però el bon paper que va poder exercir parlant de mobilitat interior, no va poder passar de paperot, igual que el dels representants d’altres ciutats catalanes, a l’hora de parlar d’infraestructures ferroviàries; si van ser objectius i sincers, després de la recent signatura de la nova empresa mixta Rodalies Catalunya, gràcies a un acord amb tot el suport del seu partit.

El que havia de ser un traspàs llargament esperat ha estat un nyap en què únicament hi guanya Renfe, aquesta empresa pública creada pel dictador que continua tenint-ho tot ben lligat; dels nou membres del Consell d’administració, quatre han estat designats pel govern central i són directius de l’actual RENFE, als que cal afegir un dels cinc que ha posat el govern de la Generalitat que és l’exdirectora financera del mateix clan; això suma una majoria de persones responsables de l’actual desgavell decidint a Rodalies Catalunya, en nom de Catalunya.

El pacte, còmode per Madrid que continua conservant el control real de la desastrosa xarxa de trens, no és la solució a dècades d’abandonament i decisions polítiques errònies, extremadament negatives per a la ciutadania catalana, i especialment per a Manresa i el desenvolupament de la seva centralitat. El resultat és que en aquesta nova empresa, mal anomenada mixta, les decisions d’inversions o manteniment d’infraestructures no seran nostres, ens han cedit la gestió d’un col·lapse on els errors continuaran sent de Madrid amb l’avantatge que ara tindran l’excusa per atorgar la culpa a Catalunya; ha estat un pacte entre governs on els sindicats de RENFE I ADIF, els que reiteradament han exhibit el seu menyspreu i hostilitat per pertànyer a un servei públic gestionat des de Catalunya i per Catalunya, han guanyat; han assegurat la continuïtat dels seus privilegis i la seva ineptitud, mentre que els usuaris han estat els grans perdedors d’un despropòsit que ens aboca a aquella dita de «tot canvia per poder continuar igual», adaptada d’una cita de la novel·la «El Gatopardo» de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que Luchino Visconti va adaptar magistralment al cinema

Si la mobilitat interior funciona, però la que ens ha de connectar amb l’exterior continua sent dramàtica i gens optimista de cara un futur immediat, vol dir que la política dels qui han fet el pacte ha descarrilat. Continuem a la via morta en un tema essencial pel progrés de la ciutat.