Ordre i concert

Parlem de finançament. Catalunya, les Balears i València són les autonomies que tenen un dèficit fiscal més important. Aporten molt més a l’estat del que acaben rebent. Això fa que per habitant els recursos en sanitat, educació, serveis socials siguin a la cua de l’estat. El dèficit fiscal és la suma d’un mal finançament i d’una desastrosa inversió pública que sempre afavoreix Madrid.

L’any 1978, els partits majoritaris (PSC, PSUC i CiU) no van situar el concert econòmic a dins de l’Estatut, per recaptar els impostos i passar a l’estat el cost dels seus serveis. A partir d’aquest greu error inicial, Catalunya se sotmeté a un règim comú perjudicial. El malestar acumulat i assumit per tothom, per insistència d’ERC, comportà que en el projecte d’Estatut de finals del 2005, s’hi inclogués un model de finançament similar al basc, amb una quota de solidaritat. Aquest model va saltar del projecte per l’acord Mas-ZP del 2006. I es va tornar al règim comú.

La mobilització per a la independència (2010-2020) va ser una resposta per acabar amb aquesta subordinació de Catalunya. L’emancipació nacional serà sempre l’única solució definitiva. Però el procés es va encallar després del 2017 i es va perdre una possible oportunitat. I com en el Joc de l’Oca, els daus, potser mal jugats, ens van fer caure a la casella de la calavera i ens retornaren a la casella d’inici.

En aquest nou inici, els jugadors catalans hi han arribat afeblits. Tot i la casualitat aritmètica de la necessitat dels seus vots per part del PSOE a Madrid, que dona l’oportunitat de collar-lo, la feblesa política del govern de Sánchez, cada cop més evident, no sempre juga a favor. De fet, segons algunes fonts, amb la traca de casos de presumptes irregularitats en àmbits propers al President Sánchez, van estar a punt de trencar-se les negociacions.

Aquestes negociacions actuals hem de recordar que procedeixen d’un acord d’investidura entre l’ERC de Marta Rovira i Salvador Illa. L’acord va ser prou correcte, però, com sempre, es cau en un relat amb massa expectatives que acaba girant-se com un bumerang. Haver plantejat el finançament de Catalunya com a singular va ser un error, vista la correlació de forces. Només calia reclamar un sistema just en funció de la població i de la riquesa que aportem els catalans. Haver qualificat de Concert un model que hi tendia, però que no ho era, ha contribuït a la confusió. La qüestió de l’ordinalitat és la que acaba essent més rellevant. Si s’aporta en tercera posició, cal rebre en tercera posició. Sembla que dificultats tècniques insuperables faran que l’ordinalitat sigui aproximada.

En qualsevol negociació, l’estat sempre pretén jugar amb el conflicte d’interessos interautonòmics. Si totes les comunitats no poden rebre menys del que reben ara, sinó encara més, perquè en general estan mal finançades per les competències que tenen, no es pot fer a costa d’una suma zero. En els darrers 14 anys tots els recursos que no s’han traspassat a les comunitats autònomes se’ls ha quedat l’estat. Ara, s’aconsegueix que aquest calaix es posi a disposició del finançament. Però això no és el que tocaria en un estat compost que ha centrifugat tots els serveis de més cost a les autonomies. L’estat hauria de perdre obesitat i desinflar-se i no continuar creixent en burocràcia i serveis centrals.

Al marge del trencaclosques (població ajustada, impacte climàtic, recerca...) de com s’arriba a aquesta ordinalitat aproximada amb el resultat de 4.700 milions d’euros més, m’interessa assenyalar dos temes. Primer: els impostos recaptats a Catalunya es traspassaran immediatament, no amb 2 anys de retard com fins ara. Segon: es crearà un Consorci d’Inversions, que gestionarà les inversions de l’Estat a Catalunya.

Tot això és només mig acord perquè hi ha aspectes claus pendents de negociació: el finançament de les competències singulars, l’instrument de recaptació i la capacitat normativa. Sembla que hi ha un preacord de 4.000 milions d’euros addicionals per a competències no homogènies (mitjançant una cessió addicional de l’IVA del 21% al 25%). Quines competències? Mossos, presons... S’hi situarà la llengua catalana com a diferencialitat incontestable, pel sobrecost en educació, acollida d’immigració, producció cultural? Del paper de l’Agència Tributària catalana en la recaptació dels impostos i la seva capacitat normativa, el més calent és a l’aigüera.

De tots aquests elements pactats cal exigir l’acompliment immediat d’aquells que depenen de decisions unilaterals del Govern. I caldrà seguir amb lupa la redacció dels textos legals que han d’arribar al Congrés de Diputats on solen colar esmenes que acaben desvirtuant els acords.

Hi ha gent enfadada que diu que això ja no és el combat per la independència. Però, sense deixar d’aspirar-hi aprofitant un moment propici, és evident que no ens hem mogut del marc autonòmic. I aquí cal jugar amb les millors cartes que hi hagi. El problema és que els relats sobreactuats en positiu i en negatiu sobre el finançament i el fet que el facin protagonistes principals del procés frustrat, els resta credibilitat.